A mesura que el conflicte s’enverinava i es concretava l’amenaça de l’article 155
de la Constitució, la incomoditat dels socialistes catalans creixia.
Diversos dels seus alcaldes i dirigents ja van considerar
desproporcionada la càrrega policial i l’acusació de sedició que ha
portat a la presó els dirigents independentistes Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Però aquest no era l’últim calze. A molts ara se’ls fa un nus a la gola si pensen que el PSOE va a haver de donar suport a la intervenció de l’autonomia i no s’imaginen el senador José Montilla,
cordovès que ha estat president de la Generalitat, símbol de la
Catalunya integradora, votar a la cambra alta a favor de retallar
l’autogovern de Catalunya de manera tan radical com ha anunciat Mariano Rajoy.
Per molt que estiguin convençuts que resulta ineludible restablir
l’ordre constitucional i no comparteixin en absolut la deriva
insurreccional de l’independentisme més radical, se senten atrapats en
una dinàmica que saben que no controlen i de la qual no poden esperar
res de bo. Ells es veuen obligats a seguir el PSOE i el PSOE a seguir el PP
just quan més necessitat està el socialisme de tenir un perfil propi i
oferir una alternativa diferenciada a la greu crisi institucional que
viu el país.
Un dels efectes del conflicte català sobre la política espanyola és que ha permès que el PP
es mantingui en el poder malgrat la important pèrdua de suports
electorals. De fet, si no fos per l’amenaça de l’independentisme, Rajoy ja no seria al Govern. Aquest va ser el principal escull perquè es formés una majoria alternativa al voltant del PSOE, més enllà de la competència entre socialistes i podemites per l’hegemonia de l’esquerra. Ara el PP
calcula exultant els rèdits que pot obtenir d’una defensa ferma de la
unitat d’Espanya. De moment, dels judicis per corrupció ja gairebé ni
se’n parla.
Alguns han criticat Rajoy per la seva actitud dubitativa a l’hora de respondre a l’envit sobiranista, però Rajoy sap que necessita el PSOE i aquest necessita temps per assimilar una posició subordinada en un assumpte tan crucial de la política espanyola. Per Pedro Sánchez, la situació no és fàcil en absolut. De guanyar les primàries amb la bandera de l’oposició frontal a Rajoy
i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya, a donar-li un
suport pràcticament incondicional. Cada vegada que ha volgut
desmarcar-se del PP oferint un pacte federal, s’ha
trobat amb importants resistències en el seu propi partit. Alguns dels
seus adversaris interns han sortit rabent a donar suport a la posició
del PP: abans de qualsevol diàleg cal restablir la legalitat trencada a Catalunya.
La proposta d’una reforma constitucional ha passat així a un segon pla i al PSOE només li queda secundar el PP en l’aventura del 155,
de la qual se sap com s’hi entra però no com se’n surt. No és difícil
imaginar que pugui passar-los el mateix que li va passar al PSC durant les discussions de l’Estatut del 2006, només que en direcció oposada. Pasqual Maragall va plantejar la reforma de l’Estatut com un mitjà per blindar les competències de l’autogovern. L’última legislatura de José Maria Aznar havia demostrat que el pacte autonòmic del 78 corria perill per la interpretació restrictiva i recentralitzadora que impulsava el PP. Maragall va voler reforçar els llaços i subscriure un nou pacte per 30 anys més amb una reforma pactada amb el PSOE i tramitada per les vies previstes en la Constitució.
Però en la discussió de l’Estatut es va trobar que CiU, llavors a l’oposició, i ERC,
que formava part del Govern tripartit, emprenien una subhasta a l’alça
per veure qui aconseguia anar més enllà en la reclamació de
competències. Aquesta dinàmica va desbordar el PSC i el PSOE
va tenir feina per reconduir les coses al Congrés dels Diputats. Les
conseqüències del que va passar després amb la sentència de l’Estatut
del 2010 estan a la vista.
Ara pot produir-se una dinàmica similar però de signe invers. En la seva ànsia per tenir un perfil propi, Ciutadans pot entrar en una pugna amb el PP
per qui defensa millor i amb més afany la unitat d’Espanya. I de nou
els socialistes poden quedar atrapats en una teranyina de la qual no
puguin escapar. El problema és que defensar la unitat d’Espanya amb una
intervenció de l’autonomia com la que ha engegat Rajoy els pot alienar els pocs suports que els queden a Catalunya, i sense suport a Catalunya, el PSOE difícilment pot aspirar a recuperar el poder a Espanya.
Publicat primer a EL PAIS
Milagros Pérez Oliva (Benasque, 1955) es una periodista y profesora universitaria española.
Natural de la localidad pirenaica de Benasque, estudió Ciencias de la información y es profesora de Análisis de la actualidad en la Universidad Pompeu Fabra en Barcelona. Vicedecana del Colegio de Periodistas de Cataluña, colabora con el programa del canal autonómico, TV3, Bon dia, Catalunya.
Natural de la localidad pirenaica de Benasque, estudió Ciencias de la información y es profesora de Análisis de la actualidad en la Universidad Pompeu Fabra en Barcelona. Vicedecana del Colegio de Periodistas de Cataluña, colabora con el programa del canal autonómico, TV3, Bon dia, Catalunya.
Cap comentari: