Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

Rèmores franquistes en Sanitat article de Miquel Ruiz

"Vaig pensar que no fa tant temps -únicament dotze anys- que es va traure el bust de Franco d'un municipi de la comarca com és el cas de la Pobla de Vallbona. Després de tants anys, finalment hi va caldre una moció de censura, la primera que va permetre governar l'esquerra local, perquè s'hi perdera qualsevol empremta o rèmora franquista". 

Fa unes setmanes vam haver d'acudir al servei d'urgències d'un centre de salut d'un municipi del Camp de Túria per comprovar l'abast d'un cop que el meu fill havia patit al turmell mentre jugava pels voltants del restaurant on sopàvem tranquil•lament un dissabte a la nit. En entrar a l'edifici sanitari i una volta vam explicar els fets a la treballadora del centre, vam asseure a l'espai reservat als pacients. Mentre hi esperàvem vaig parar atenció en el cartell que presidia, amb tota mena de privilegis, una de les parets de l'entrada. S'hi ressenyava fil per randa les persones que el van inaugurar, la data de la inauguració i quina mena d'obres o projectes s'hi havien fet. De seguida, em va cridar l'atenció alguns dels polítics que encara hi figuraven al cartell anunciador tot i els casos de corrupció i les sentències que alguns d'ells ja han patit. José Luis Olivas com a president de transició del Consell amb una condemna per falsedat en una factura i l'altre Serafín Castellano com a conseller de Sanitat investigat per adjudicar contractes a empreses amigues. L'alcalde del municipi, per descomptat, també hi figurava.

Vaig traure el meu telèfon mòbil per fotografiar el cartell atesa la sorpresa que m'havia causat la seua existència encara en un immoble públic, pagat per tots els contribuents, tot i els casos de corrupció i la polseguera que s'ha aixecat des de fa anys al voltant del Partit Popular en l'àmbit del País Valencià. El meu desconcert va créixer en recordar que en eixe municipi no governa, precisament, el Partit Popular, després d'anys i panys de majories absolutes aclaparadores de la dreta més reaccionària. Ans al contrari, són els dos partits que en formen part de l'anomenat "Pacte del Botànic" que governa la Generalitat -Compromís i PSPV- els qui ara gestionen eixe poble.

El meu grau de desconcert va augmentar proporcionalment quan la treballadora del centre de salut que s'encarrega d'agafar les dades del pacient i la patologia que pateix per trasllador-ho, a continuació, al metge o la metgessa la qui va intentar establir una conversa amb mi en vore les fotografies que estava prenent del cartell. Abans que la treballadora no diguera res li vaig fer l'observació del meu grau d'indignació per la presència en un cartell dels polítics assenyalats en casos de corrupció. De seguida, va expressar el seu rebuig absolut a qualsevol iniciativa de l'esquerra per esborrar de l'espai públic l'empremta de polítics enviscats en assumptes tèrbols o sospitosos. El seu discurs, però, va anar més enllà en assegurar que no sols estava en contra d'eliminar el rastre de polítics actuals sinó també d'aquells personatges lligats a l'època franquista. Segons ella, no s'han esborrar perquè en formen part de la història. En escoltar les seues paraules vaig restar glaçat. Els seus arguments m'eren, dissortadament, familiars i esgarrifosos. Especialment, perquè es tractava d'una persona que no superaria la cinquantena d'anys.

Vaig pensar que no fa tant temps -únicament dotze anys- que es va traure el bust de Franco d'un municipi de la comarca com és el cas de la Pobla de Vallbona. Després de tants anys, finalment hi va caldre una moció de censura, la primera que va permetre governar l'esquerra local, perquè s'hi perdera qualsevol empremta o rèmora franquista. Fins i tot, el bust de Franco va patir diverses agressions al llarg del temps -arrencat i llençat a la sèquia i recuperat posteriorment o pintura i una perruca al cap del dictador- de les quals se'n va reeixir, per a joia dels nombrosos seguidors locals. Inclús, una bona part dels carrers han mantingut fins ara el seu nom franquista, en una mena d'homenatge o reconeixement a una part de la història. Sempre ho he dit: en qualsevol altra ciutat europea seria impensable que hi haguera la presència de dictadors en places o carrers. Aquí, però, sembla un costum, malauradament, massa arrelat.

El cas de la Pobla de Vallbona és paradigmàtic del que ha ocorregut en el procés de la transició des de la dictadura a la democràcia: s'ha intentat amagar allò que surava en alguns ambients com és l'odi que encara avui es destil•la entre el bàndol guanyador i el perdedor. Sembla una mena de treva allò que al llarg dels darrers quaranta anys ha ocorregut a la societat. Els canvis de govern entre esquerra i dreta -o a l'inrevés- atien eixos sentiments ocults. El pitjor de tot és que eixos debats i enfrontaments polítics i socials no s'hi produirien si fa anys hagueren desaparegut tots aquells homenatges i rècords a polítics, militars i professionals de tots tipus que no van fer res, precisament, per aconseguir la democràcia front a la dictadura. Pense, però, que a poc a poc es poden assolir alguns progressos importants. Han transcorregut, exactament, dotze anys d'ençà que es va retirar el bust de Franco de la Pobla de Vallbona i la vida ha continuat sense cap problema. Enrere ha quedat una època que no ha portat cap cosa positiva. Malauradament, sempre hi ha gent partidària de les dictadures que intenta buscar i localitzar els guanys o beneficis que n'aporta a la societat. No obstant, cal dir les coses amb claredat, ara més que mai: són preferibles sempre les democràcies, amb tots els seus defectes i inconvenients, que una dictadura on no hi ha lloc a la participació.

Tots aquests arguments són els que em van sobtar a l'hora d'intentar pair la reacció retrògrada de la treballadora del centre de salut. Vaig pensar si tot allò que s'ha lluitat durant anys per superar una dictadura havien servit per passar la plana a la història d'una dictadura funesta i inoblidablement negativa que va deixar en el camí milers de morts, fam i, per descomptat, una desfeta social i política les quals encara patim en bona part de segments poblacionals. Les opinions de la treballadora grinyolen, sortosament, en bona part de la societat tot i que no són una excepció. Estan massa arrelades en determinades contrades.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Digital Comarcal
* Crònica agraeix a l'autor que compartisca els seus articles d'opinió amb els nostres lectors

Miquel Ruiz
Tags: , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

Cap comentari: