La meva mare pensava jubilar-se a mitjans de gener. Va fer 63 anys l’1 d’aquest mes i, tot i haver cotitzat durant 39 i haver tingut cura de la seva família durant molts més, havia fet les paus amb la reducció del 15% que l’Estat infligia a la seva pensió per jubilar-se de manera anticipada. Farta de les retallades laborals a les que el seu sector, la sanitat pública catalana, s’ha vist sotmès en els últims anys, havia optat per una pensió minvada a canvi de millorar la seva qualitat de vida i dedicar-se, fins que la salut li ho permetés, a incrementar les seves activitats de voluntariat. El 28 de desembre, però, després de la compareixença de Mariano Rajoy, va descobrir amargament que haurà d’esperar com a mínim dos anys més. Molt al seu pesar, el 16 de gener la meva mare seguirà anant a treballar.
El meu pare en canvi va ser un d’aquests seixantanyers de qui una gran multinacional es va desfer fa uns anys després de calcular que li resultava més rendible enviar-lo a casa amb educats copets a l’esquena mentre substituïa la seva generació per un exèrcit de joves que, no per hiperpreparats, políglotes i amb múltiples MBAs resulten menys barats de contractar o acomiadar. En el moment de jubilar-se, la vida laboral del meu pare era de més de 40 anys i sospito que aquesta és la raó per la qual, quan durant aquestes festes nadalenques una familiar d’uns 30 li va dir, no sense cert desdeny, que ella treballa per pagar la seva pensió (la del meu pare, no la seva), no s’ho va prendre massa bé.
La veritat és que a mi tampoc m’hauria fet gaire gràcia. El meu pare ha sufragat de sobres la seva pròpia jubilació i a més ha contribuït a pagar la sanitat, educació i molts altres drets de la meva generació durant la nostra infància i joventut precària. Plantejar-ho d’aquesta manera ajuda a trencar amb els perversos mites sobre càrregues parasitàries que el Govern ens ven sobre la suposada insostenibilitat de l’augment de la taxa de dependència. Fa pensar al seu torn que si parlem de dependència també hauríem de referir-nos a la que el sistema financer té, per exemple, de les cotitzacions de la meva mare i el meu pare, entre molts altres, i de la feina invisible de moltes dones que permet que altres persones siguin “productives”; sense oblidar-nos de les retallades socials i deute públic resultants de tant rescat bancari. La pregunta clau aquí és, qui deu a qui i qui depèn de qui?
Tornant a la família, després vinc jo: filla del babyboom, generació X o precària, al gust de cadascú. Ens van vendre la idea que si ens formàvem viuríem millor que les i els nadons de la postguerra. No obstant això, ens hem plantat més enllà dels 30 amb innombrables beques, contractes escombraria i no-contractes a seques sobre les espatlles. Ens hem reinventat desenes de vegades només per contemplar exasperats que, davant les gairebé quatre dècades que ens faran falta per jubilar-nos de manera raonablement digna, podem comptar els nostres anys cotitzats amb els dits d’una mà. És a dir, o bé mai ens jubilarem o bé ho farem per seguir engreixant les bosses de pobresa. Per no parlar, és clar, de la generació que ve després de la meva. Amb una taxa d’atur del 52,34% entre els i les més joves de 25 anys i gairebé 300.000 persones en aquesta franja d’edat que ni estudia, ni té feina, ni està a l’atur, com no s’ha de parlar de joventut sense futur? És que no els estan robant el present i els somnis també?
Com els estan robant als milions de persones d’origen no comunitari que van venir a aquest país buscant vides millors però que, amb un 37,50% de taxa d’atur, veuen com la misèria es cola per la seva porta mentre la possibilitat d’un retir respectable se’ls escapa per la finestra. I qui recorda els més de 9 milions de dones a l’Estat espanyol en situació “inactiva”, més d’un terç de les quals estan tenint cura de les seves famílies? O les 1.850.100 dones ocupant llocs de treball a jornada parcial per raons de discriminació de gènere o per atendre també responsabilitats familiars? I les 1.280.000 persones en atur que porten un any buscant ocupació o les 1.746.200 que en fa dos? I els més de dos milions de persones que depenen de prestacions assistencials i no contributives per sobreviure o les 626.900 famílies sense cap membre amb ingressos en l’actualitat? Algun d’ells podrà apropar-se remotament als 37 anys de cotització abans de complir els 80?
Les respostes a aquests i infinitat d’altres interrogants rauen en el llegat del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i en l’enèsima mentida criminal de Mariano Rajoy. El primer va ser el pare intel·lectual del pensionazo i el segon l’ha implementat i endurit. Els dos poden a més presumir d’haver aprovat sengles reformes laborals, les quals, no només ens condemnen a més precarietat i pobresa, sinó que al seu torn fan encara més inabastables els nous requisits per a la jubilació.
Encara que pugui semblar que tot això no és més que un altre gol que han aconseguits colar-nos des que va esclatar la crisi, no és així. Sense voler desmerèixer cap de les retallades que venim patint en els últims anys, les contrareformes del sistema de pensions són paradigmàtiques d’un canvi social integral en tota regla. Si bé els cada vegada més dubtosos experts de la troica i els seus serfs a la Moncloa intenten confondre’ns parlant-nos de mesures dolorosament inevitables, insostenibilitat i malbaratament, el que en realitat està en joc és la cada vegada més plausible possibilitat que les elits econòmiques surtin il·leses d’una crisi que elles mateixes han creat, i que ho facin a costa de l’empobriment profund i irreversible tant de les persones que són grans avui com de les que ho serem algun dia.
O bé oferim una resposta contundent a aquest atac sense precedents o bé a aquest pas, com la meva mare, com els joves, com tantes dones, com tantes persones immigrades o en atur, com tantes famílies, com milions més … aquí, senyors, no es jubila ningú. De tots nosaltres depèn.
* Sandra Ezquerra es professora de l'Universitat de Vic i activiste del 15M
* article en castellà aparegut a Publico.es, el català es de la web de l'autora
Cap comentari: