L’austeritat és una paraula amb aura de virtut. Una persona austera és, segons el diccionari, una persona seriosa, ajustada a les normes de la moral, sòbria, senzilla, sense ostentacions. També és una paraula associada al sofriment: mortificació dels sentits i de les passions. Ambdues accepcions són presents cada vegada que es recorre a l’austeritat per justificar unes polítiques de retallades pressupostàries massives i de revocació de drets i serveis adquirits. La doble connotació -virtut i sofriment- serveix per donar a aquestes polítiques una aurèola de moralitat pública i, al mateix temps, per preparar la ciutadania per passar-ho malament. Vénen temps difícils, però no hi ha un altre remei, hem de recuperar la virtut perduda. Això és el que ens estan dient des de 2010 amb el discurs de les polítiques d’austeritat. La significació de les paraules es conforma amb la seva utilització en el llenguatge i la seva repetició massiva.
Les polítiques d’austeritat arriben sempre després de períodes en què, des dels mateixos llocs en què ara s’apel·la al rigor i a la virtut, s’ha estat convidant al consum sense límits. En una societat accelerada, en la qual es viu amb la síndrome que no dediquem el temps que mereix a cada cosa (i especialment a la relació amb els altres), com diu Baumann “l’acció de buidar la cartera o utilitzar la targeta de crèdit pren el lloc de l’oblit de si i del sacrifici personal que exigeix la responsabilitat moral per l’Altre”. De sobte l’ordre va canviar brutalment: del consum a l’austeritat. L’impacte va produir inicialment desconcert, por i submissió. El ciutadà del qual els seus diners eren objecte permanent del desig dels bancs i del comerç, de sobte es va sentir acusat d’irresponsable i malgastador, condemnat a pagar pels seus excessos. Els que el seduïen amb increïbles propostes, el deixaven sense crèdit i li manaven parar. En el súmmum del discurs de la culpa, apareix l’argument de l’herència: nosaltres hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i el resultat és que hem hipotecat la vida dels nostres néts. Aquesta és la història recent de la ideologia de l’austeritat, amb la qual ve disposant del personal. A poc a poc, la ciutadania va recuperant la veu, a mesura que les polítiques d’austeritat van sembrant el paisatge d’injustícies flagrants. Caldrà recordar Husserl, quan, davant d’una altra crisi europea, apel·lava a la raó per resistir a la barbàrie. On diu barbàrie, posem disbarat.
La raó desperta i cada vegada són més els que adverteixen que el camí no condueix a enlloc. La qual cosa té un efecte revelador. La cancellera Angela Merkel, portadora de l’estendard de l’austeritat, fustigadora dels ciutadans del sud, en un moment de debilitat, lliura les claus del discurs de la virtut: “Tothom parla d’austeritat”, diu, “que sona com una cosa malvada, però jo en dic equilibrar el pressupost”. De sobte, l’austeritat passa de ser una exigència moral a una tècnica. Probablement, Angela Merkel ha entès que, en la mesura que la consciència ciutadana despertava, si el debat discorria pel terreny dels principis morals portava les de perdre.
Angela Merkel es col·loca per primera vegada a la defensiva. Però l’austeritat no cessa. Mariano Rajoy prepara el terreny perquè els ciutadans acceptin un nou envit de retallades i sacrificis, amb un d’aquests exercicis d’ambigüitat calculada amb què tan sovint els que governen expressen el seu desdeny envers els ciutadans. Anuncia noves reduccions pressupostàries, però també diu que no vol apujar impostos, llevat que les previsions exigeixin el contrari. Com les previsions són dolentes, la conclusió és fàcil: retallades en temes sensibles en els propers dies (pensions, assegurança d’atur) i més impostos en pocs mesos. I tot això en un país exhaust en l’econòmic i en el polític, que ha deixat de banda el manteniment bàsic -l’any passat la inversió pública va caure el 41% – i que té paralitzada la ineludible reforma política amb la coartada que la prioritat està en l’economia.
Mai un país ha fet grans canvis en temps de bonança. És quan les coses no funcionen quan s’entén la necessitat de modificar-les. Una reforma política en aquest moment podria reviure la idea de futur i donar impuls psicològic a la societat per desbloquejar les energies paralitzades per la tempesta ideològica de l’austeritat i el seu fracàs pràctic. És el que la ciutadania està començant a exigir. I exigirà cada vegada més, davant el clima d’asfíxia d’un país estancat, apallissat per l’austeritat.
pùblicat a El País
Cap comentari: