George Moustaki, El Metec

Al Genet.- Ha mort le méteque, el que es troba estranger a la seua pròpia terra, ha mort aquell que amb una cançó va definir tot el que sentíem i sentim tanta gent al País Valencià. Avui la mort de Iosif(George) Moustaki ens ha deixat entre trist i enyorós perquè la calidesa i el xiuxiuejar de la seua veu ens ha portat a recordar moltes vegades un temps no massa llunyà on, amb el bullir de la sang, l'amor i la lluita inconformista es barrejaven com un sol sentiment per on esclatava la força de la nostra joventut. Le Méteque, la seua cançó més coneguda va veure la llum al 1968, i es va convertir en el símbol d'aquella generació de joves parisencs que amb les seues protestes, aquell any, ens varen marcar com i que  calia fer  quan hi ha algú que te l'ocurrència de mostrar-nos  cadenes.

Nat a Alexandria al 1934 i mort avui 23 de maig de 2013, George Moustaki va ser un ciutadà de la Mediterrània, fill de pares grecs va viure quasi tota la seua vida a París on va conèixer i tingué molt bones relacions amb George Brassens, Yves Montand, Jacques Brel, Serges Gainsbourg i Édith Piaf de qui va ser l'amant. Amb un aspecte malgirbat i amb barba de pope grec, semblava qualsevol hippy de la nostra Eivissa i és que  Moustaki, un home solitari i lliure, feu de la llibertat la seua senyera. Amb ell desapareix un altre dels intel·lectuals compromesos que poc a poc està deixant-nos sense cap relleu.

Il est trop tard, Hiroshima, Ma solitud, Nous sommes deux, Ma Liberté, Le Méteque són algunes de les cançons que ens va regalar. Gracies.

Amb aquest aire de metec/ jueu errant, pastor grec/ i els meus cabells als quatre vents/ i aquest mirar tan indecís/ ara amargant, ara endolcit/ de dies bons i de mal temps/ potser faig pinta d'haver estat/ lladre de fruites i de blats/ de camps que acaricia el sol/ però és que m'hi ajec i hi faig l'amor/ com hi he jugat i m'hi he perdut/ sense mai perdre-m'hi del tot.

Amb aquest aire de metec/ jueu errant, pastor grec/ i els meus cabells als quatre vents/ i aquests meus ulls descolorits/ verdosos, blaus, mig enfosquits/ em faig mirall de tots aquells/ amb qui he sofert, amb qui he gaudit/ perquè el meu cor no s'ha rendit/ ni penedit d'anar més lluny/ d'on algú diu que ens aturem/ si no volem anar a l'infern/ cosa que mai no m'he cregut.

Amb aquest aire de metec/ jueu errant, pastor grec/ i els meus cabells als quatre vents/ vinc a trobar-te i a sentir/ com és d'immens aquest camí/ que encara tornaria a fer/ camí de totes les olors/ del gessamí dels meus records/ d'Alexandria i d'Istanbul/ i com voldria perdre-m'hi/ i enamorar-m'hi com ahir/ ans que se m'acluquin els ulls.

i com voldria perdre-m'hi/ i enamorar-m'hi com ahir/ ans que se m'acluquin els ulls.