Si tot va com està previst, -ara ja se sap que si- milers de persones formaran una cadena humana que recorrerà tot el territori català el proper 11 de setembre. Són persones que volen la independència de Catalunya. Per molt que es parli del “dret a decidir” i de referèndums. Són eufemismes i els que vivim aquí ho sabem. La cadena la integraran ciutadans que no creuen en un futur dins de l’Estat espanyol per moltes i acumulades raons que cal respectar però, sobretot, cal no menystenir. En cap cas.
S’equivoquen aquells que ho atribueixen a una minoria, els que el qualifiquen de “guirigall”, els que volen emmarcar-ho en una bogeria, una quimera o una provocació. Segurament coneixeran el fantàstic èxit literari “Victus”, d’Albert Sánchez Piñol, basat en el setge de Barcelona el 1714. Un dels millors llibres dels darrers anys. Perdin cinc minuts i llegeixin o escoltin al seu autor. Un home assenyat, llest, enamorat de la història, fred i molt fi llegint aquesta extraordinària situació actual. Li van preguntar que opinava del posicionament dels polítics catalans davant el procés d’independència.Va contestar que “no li importava”. Va afegir que aquest és un procés que impulsa i lidera “la societat civil”, la gent i que això té tota la força del món. Aquí està la clau. La delicada clau.
Si vius a Catalunya i tens dos dits de front, no pots fer altra cosa que respectar i seguir molt atent com evoluciona aquesta força gegantina de la societat civil. I pots no manifestar-te sobre el tema, només faltaria. Jo en dic “silenci respectuós”. Una actitud que té com a objectiu no perjudicar la legitimitat dels que es manifesten però, a més, una observació atenta i exigent dels esdeveniments perquè no siguin pervertits. Els polítics catalans estan assetjats i empesos per la força de la societat. Tot ha canviat. Alguns diuen tonteries, altres pretenen que Madrid no s’enfadi, n’hi ha que intenten injectar calma, però tots, tots miren constantment de reüll “la gent”.
La independència ha entrat com un vendaval a les seves agendes i idearis. Hi ha molta gent que no participarà en la cadena humana però no per això deixen d’estar pendents, molt pendents i interessats en el procés. Volen el millor per a Catalunya, per les seves vides i les seves famílies, desitgen que el debat identitari no perjudiqui l’encara més urgent debat social i les seves solucions. Com dimonis sortim de la crisi? ¿I si ho fem fora de l’Estat espanyol, ens perjudicarà encara més? Són igualment legítims i respectuosos aquests dubtes. No crec que sigui bo que s’estableixi una superioritat moral entre els que es manifesten obertament i els que no. Una altra de les claus per al futur serà ampliar el debat sense complexos ni classificacions. Desacralitzar-lo, obrir-lo a tots els ciutadans i nodrir-los d’informació real (sense simulacions interessades) que ens projecti a cinc, deu anys vista. Si tot això es fa bé, les proporcions del tsunami independentista de Catalunya són imprevisibles. Catalunya serà el que vulgui ser, tardi el que tardi i li pesi a qui li pesi. No serà el que “li deixin” ser. Les voluntats, històricament, sempre han vençut les possibilitats.
Publcat a l'Interviu
Cap comentari: