30 anys de la LUEV per Vicent Luna i Sirera

El desplegament de l'Estatut d'Autonomia de 1982 ens va permetre l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei que ens possibilità introduir l'ensenyament del valencià i en valencià al nostre sistema educatiu. Gràcies a aquesta llei, generacions i generacions de valencians i valencianes han tingut accés, amb tots els entrebancs, mancances i dificultats imaginables, al coneixement de la llengua pròpia dels valencians que durant tants anys, fins i tot segles, havia estat proscrita de l'ensenyament. Ahir, 23 de novembre del 2013 es van complit els 30 anys de l'entrada en vigor de l'esmentada llei. Paga la pena de celebrar aquest aniversari per donar a conèixer a la població escolar i a la societat en general, la potencialitat i transcendència d'aquesta llei.

Si bé és cert que la LUEV ens obrí una porta, també és cert que les expectatives, il•lusions i desitjos no han estat del tot aconseguits. I és que en realitat la LUEV és una llei de mínims que s'ha aplicat al mínim pels nostres governants. Després de 30 anys, ens cal una reflexió per detectar les seues mancances i articular noves propostes, tant des de la societat civil com des de les institucions públiques, que milloren i potencien l'ús de la llengua en una societat global, multicultural i plurilingüe. Només fa unes setmanes que s'aprovà el requisit lingüístic a Secundària, reclamat mil i una vegades per mestres, pares i la resta de la Comunitat Escolar al llarg de tots aquests anys; encara 12.000 alumnes de les comarques no catalanoparlants tenen l'exempció, quan aquestes haurien de desaparèixer; a la Universitat no es garanteix la continuïtat de l'ensenyament en català; solament el 30% ( 235.970) de l'alumnat d'Educació Infantil, Primària, Secundària, Batxillerat i FP dels centres educatius públics i concertats estudien en valencià; aquest ensenyament als centres concertats i privats és de jutjat de guàrdia, una vergonya. Tot això, i molt més, pel que respecta a l'ensenyament. Si en parlem de la societat en general la situació, després de 30 anys, és de pena: prohibició de TV3, tancament de RTVV, cap periòdic en valencià d'àmbit de país, policies que denuncien per parlar-los en valencià, cap producte etiquetat , Llei Wert que arracona el català tot i prestigiant l'espanyol i l'anglés, l'església que ho fa tot en espanyol, la justícia que no és justa amb la nostra llengua.......

Bé, ens agrade o no, això és el que tenim. Però la gent que al llarg de tots aquest anys hem lluitat de valent per dignificar la nostra llengua hem d'estar contents, encara que no satisfets, per tot el que hem aconseguit. I hem aconseguit molt, tot i tenint en compte que ho hem tingut tot, o quasi tot, en contra. Malgrat el menyspreu, la ignorància, persecució i entrebancs de tota mena, que ens han posat els nostres governats, hem tirat endavant. Ens ha costat sang, suor i llàgrimes, però hem aconseguit que la flama de la nostra llengua estiga més encesa que mai. Aquesta "Comunidad de veïns" no sempre estarà governada pel mateix administrador de finques. És veritat que els valencians som dòcils de mena, però sembla que políticament alguna cosa s'està cuinant i, com diu el poeta Manel Rodríguez-Castelló, "arribarà un dia en què fins el borreguet més poregós traurà les dents"