Qui et plorarà, Canal 9? per Manel Rodriguez Castelló

Diguem-ho clar: Canal 9 fou, des de la primera emissió en 1989, un clar model de televisió, sí, però un model en negatiu per als qui pensàvem en un mitjà de comunicació modern i eficaç, democràtic, amb voluntat de pedagogia i civilitat, i en la pròpia llengua, per al País Valencià. 

La seua major contribució fou posar-nos davant els ulls just tot allò que no havia de ser una televisió pública valenciana. Dissipat el miratge optimista que solen provocar les coses que naixen als qui, com els valencians, estan molt necessitats, Canal 9 va continuar la dansa de despropòsits a què el PP de les majories absolutes i l'absoluta falta de vergonya democràtica va imposar un ritme frenètic que arribaria al paroxisme en el moment estel·lar de la famosa visita papal. Canal 9 no fou, no va voler ser mai, la nostra televisió, de manera que higiènicament vam decidir tallar amb l'oprobiosa cadena, de qui amargament ens burlàvem. 

No va ser la televisió de la part més inquieta, creativa, civilitzada del país, l'única que tenia un projecte que no fos la plàcida dissolució en la fagocitadora identitat espanyola, l'única que no proposava l'harakiri d'aquest poble amb retransmissions infinites de bous, futbol, falles i festes de tota mena i propaganda descarada per als amos de sempre. 

Nascuda amb Lerma i un Fabregat reciclat en censor lingüístic, dues obsessions en van determinar l'inici i la història: tapar TV3 i donar pinso a la barraqueta blavera. No fou la nostra perquè, a consciència, ens va invisibilitzar per mostrar un país d'encefal·lograma pla fet a mida del panxacontestisme i l'estupidesa. 

Però és que a força de renúncies, tampoc no fou de quasibé ningú excepte d'aquells voltors que visitaven els despatxos on es trossejava la multimilionària carronya a compte de les nostres butxaques. Un contramodel en la qualitat de molts pseudoprofessionals submisos improvisats en cursets de valencià de 24 hores, ben pagats d'ocultar el costat sinistre de Zaplana, en la pràctica insultant de l'endoll i el nepotisme, en l'incompliment sistemàtic de la llei que va crear l'ens públic per oferir amb comptagotes un valencià esprimatxat fins a l'extenuació, en la depuració dels crítics, en els casos d'assetjament sexual, en la dilapidació dels diners públics, en la creació i compra de productes gasofa… És des d'aquestes cendres, des d'aquesta ruïna civil, que un dia els valencians construirem la televisió pública que ens mereixem i ens pertoca. I potser ja l'estem construint fent costat als treballadors, defensant un dret popular legítim, ocupant estudis i carrers contra porcs i lladres.

Manel Rodriguez-Castelló (Alcoi, 1958) és un poeta valencià. Treballador de l'ensenyament en llengua i literatura catalanes. En 1978 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia i en 2005 fou distingit amb el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal.  Col·labora també a les publicacions valencianes "Levante-EMV" i "Ciutat d'Alcoi"