Suárez: el panegíric interessat, per Vicent Partal

En el món catòlic tenim una certa cultura de l'adoració postmortuòria. Fa lleig, quan una persona s'ha mort, de remarcar què havia fet malament. La creença en el perdó incondicional de l'ànima gairebé ens obliga a parlar-ne bé, a remarcar-ne els trets positius, encara que siguen anecdòtics. Tanmateix, quan la proporcionalitat se supera i va molt més enllà d'allò que seria raonable i prudent, aleshores és bo d'entendre el perquè de les aclamacions funeràries, d'entendre quin interès real tenen.

Això passa ara amb la mort d'Adolfo Suárez. De sobte, ell va ser la raó última de la democràcia, 'ens la va portar' diuen. I quan diuen això, de fet, volen dir que no calia lluitar per aconseguir-la. Que els comunistes, els nacionalistes, els anarquistes, tots els qui es van enfrontar al règim franquista en realitat eren uns babaus. Franco mateix, explica Suárez en una polèmica entrevista, li va dir que portàs la democràcia a Espanya. La resta, l'esforç de milers i milers de persones honrades i honorables, simplement no compta.

I no compta perquè els qui promouen aquesta adulació acrítica no pretenen recompensar el personatge Suárez, que no els ha importat mai gens, sinó apuntalar la situació actual. En un moment en què per primera vegada la transició és posada realment en qüestió per un notable gruix de ciutadans, la mort de Suarez és un recurs caigut del cel per a rentar la cara d'aquesta Espanya que hem de suportar.

Ahir hi havia televisions que tornaven a parlar del 'miracle espanyol' com si ens n'haguéssem de sentir orgullosos. Un miracle ple de corrupció, d'escàndols financers i d'injustícia, un miracle posat al servei de la partitocràcia, que menysprea l'opinió dels ciutadans, que reivindica el pòsit sociològic més agre del franquisme i l'actualitza. No carregue pas la culpa de la situació actual a Suárez, que fa molts anys que el retiraren. Dic, tan solament, que ell era a l'inici de tot això i que el seu panegíric l'usen per a justificar el que tenim, amb el sòrdid argument que si ho tenim és 'per un miracle', com recordant que podria ser molt pitjor.

I ho fan, a més, amb el cinisme més gran i sense amagar-se'n. A Suárez el van maltractar tots, el van trinxar. Ell es va queixar amargament que els seus, els qui ara el ploren des del PP, li havien fet la vida impossible, que el PSOE l'havia maltractat sàdicament. Que Juan Carlos l'havia usat i després l'havia llançat com una burilla… Veure'ls ara tots plorant llàgrimes de cocodril vestits de negre rigorós és un espectacle certament inenarrable. Que ens recorda com poden arribar a ser cínics aquests personatges que ens governen.

Però amb el seu cinisme no n'hi ha prou per a amagar la història. Podria haver estat pitjor, és cert, però l'Espanya de Suárez no era ni remotament desitjable. Va legalitzar el Partit Comunista, és cert. Però ERC no. Va autoritzar el retorn de Tarradellas, és cert. Però per a frenar l'esquerra. I ho va fer al mateix temps que organitzava, amb Abril Martorell i Manuel Broseta, la 'batalla de València', desfermant el feixisme quotidià i banal contra les forces democràtiques. I va menysprear el català. I va justificar assassinats a mans de la policia. I va dir que el problema no eren els bascs sinó nosaltres. I…

Ho he dit abans: el panegíric exagerat en favor de Suárez avui és sobretot un gran intent mediàtic de recuperar aquella part de la legitimitat popular que la transició ha perdut finalment, després de tants decennis. Només això. I ni més ni menys que això.