L'arquebisbe i l'oroneta, per Manel Rodríguez-Castelló

El braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Seu de València

Quasi al mateix temps que des del niu de les urnes alçava el vol una tímida oroneta per anunciar que la primavera havia arribat i que avançava veloç cap a l'estiu de la plenitud solar i el temps de les collites, monsenyor Osoro s'espolsava (mai millor dit) unes declaracions per recordar-nos que el regne de l'Església que ell representa no és d'aquest món i que, per tant, és indiferent a l'ornitologia, als matisos canviants de les estacions i a tota la pesca que a la resta de mortals tant ens afecta. 

Preguntat sobre la corrupció i els corruptes l'arquebisbe de València va afirmar que [sic] “l'Església no entra en la dinàmica del judici sinó en la dinàmica de l'amor”, que traduït a un llenguatge més entenedor vol dir “no m'esquitxes la mitra, que l'acabe d'estrenar, juntament amb el càrrec de Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola”. Hi ha qui invoca la Constitució i no té cap intenció de complir-la si no li convé i qui s'amaga el vuitè manament de Déu (no furtaràs) davall la sotana quan l'auditori és ple de lladres o d'amics dels amics de les coses alienes i públiques. 

Llàstima d'oportunitat perduda d'haver relacionat subtilment la corrupció generalitzada amb el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir i haver-se oferit com a exemple mil·lenari d'incorruptibilitat. En canvi, i per reblar la idea d'una espiritualitat ultramundana, es va referir a sectes com els Quicos (que no són un grup de rumba catalana), l'Opus Dei o els Legionaris de Crist com una gràcia de Déu (hi ha dies que Déu té molt poca gràcia), i va afirmar que tota escola és pública, inclosa l'escola privada catòlica, apostòlica i romana i la Universitat Catòlica de València, creada precisament amb l'ajuda d'alguns corruptes presents i absents en el memorable acte. 

Malgrat la deliberada confusió entre els termes públic i privat, o precisament perquè la susdita confusió és el primer argument per al lladronici a petita o gran escala, ovació tancada dels assistents, amb Rita Barberà i Juan Cotino entre d'altres peces majors. Magistral faena la del destre càntabre i Canceller de la Universitat Catòlica, culminada amb una estocada precisa a favor de la llei antiavortament de Gallardón, un tema tan carnal que diries que sí que és d'aquest món. 

Dues orelles i la cua, volta a la plaça i eixida per la porta gran. I al carrer d'aquest món, immune a la retòrica de doble o triple moral catòlica, la gent continuava barallant-se amb els problemes del regne d'ací i l'oroneta traçava belles geometries en un cel límpid que veurà multiplicar els vots contra la corrupció i totes les altres misèries en el temps fèrtil de les properes collites. Amén.

* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió convidada