Me n'ixia del bar de prendre un cafè quan a la porta em vaig trobar un amic. D'eixos que fa anys no veus i, de sobte, comences una conversa sobre la vida en general. No feia molt bona cara. Li ho vaig fer saber. De seguida, m'ho va reconèixer sense defugir cap raó ni causa al respecte. Em va dir si l'acompanyava un momentet. Li vaig acceptar la proposta i vam tornar a seure. Tot i que tenia presa li vaig fer entendre que tant s'hi valia. Valdria la pena parlar-ne d'allò que el meu amic em comentaria. "Estic fotut", va ser la primera frase mentre prenia el seu primer tast al cafè. Tampoc no em va sorprendre. De tota la vida, ha estat sempre prou pessimista. Ell sempre em diu que és el típic "optimista ben informat", però per a mi no deixa de ser algú que tendeix a vore la part negativa de les coses. Des de sempre i en qualsevol àmbit de la vida. "El negoci no em va massa bé, es paguen molts impostos, les vendes han abaixat considerablement, les despeses familiars cada volta són més grans, l'escola és tot un luxe sols a l'abast de determinades famílies, els polítics no saben sinó robar a dojo i amb tota impunitat, el futur es presenta molt negre, no sé què en farem d'això,....", la cascada de frases, idees i pensaments del meu amic em van trasbalsar tot i la meua voluntat d'abstraure-me'n. Després d'una estona, massa llarga per a mi que tenia presa i volia fer la feina que tenia pendent, ens vam citar per a continuar la conversa un altre dia que tinguérem més temps. "No te'n preocupes tant i pren-t'ho amb més calma, que la vida són quatre dies", li vaig dir jo per tranquil•litzar-lo.
Eixe mateix dia, tot havent acabat la jornada laboral, em va tornar el record de les coses del meu amic. D'allò que m'havia dit, de les coses que li succeïen a ell però que es podrien traslladar a qualsevol altra família que lluita per tirar endavant en aquests moments tan tempestuosos. Tot i que des dels poders polítics dominants i dels empresarials s'intenta minimitzar la situació, em fa l'efecte que les coses van pitjor del que sembla. Reconec que cal ser optimista però mai cal caure en la mentida ni en les mitges veritats. S'ha d'agafar el bou per les banyes i posar els problemes damunt la taula. És la millor manera d'afrontar-los. No se'n coneix cap altra mecànica de treball en un polític, tot i que la majoria no sol aplicar-la. Motius electorals, de gestió partidista interna o, simplement, per acontentar els mercats, al capdavall assistim a un panorama farcit de demagògia i desassossec. A parts iguals.
Em comentava que al voltant de 900 euros havia hagut de pagar en un sol mes entre els impostos del negoci, les despeses de la casa, els impostos de l'ajuntament, l'avinentesa del Consorci del fem -que han desdoblat en dos per dissimular-ne la duresa-, les assegurances,.... tot això sense comptar amb els diners que han de dedicar a menjar tota la família durant un mes. Quasi res. Amb eixos diners que es dediquen a impostos i pagaments, quin sou ha de percebre una família normal per malviure? No ho sé, però se'm fa difícil imaginar-ho. Sempre he pensat que si els nostres polítics tingueren eixos mateixos sous de ben segur que moltes de les coses que succeeixen avui dia no existirien. D'això n'estic segur. Potser és demagògia meua, però no vaig errat si dic que molts d'ells ho desconeixen. Mentre al llarg del mes d'agost molts es torren les esquenes a les platges de moda altres no tenen ni per menjar. Si patiren eixes conseqüències segurament els impostos, el preu de les coses, els sous, els drets socials i laborals..... canviarien de seguida. En un llampec. És molt bonic arribar a un restaurant i demanar un àpat sense necessitat de mirar el llistat de preus. Al costat de casa meua tots els dies veig passar un home de mitjana edat -uns 50- carregat amb una motxilla i un carro escorcollant tot el que hi ha als contenidors del fem de tot el carrer. Em fa molta llàstima. Mentre s'acosta l'hora de dinar, l'home passa sempre molt puntual a la recerca de les coses que tirem els veïns. Una metàfora dels temps que vivim. Malauradament no n'és l'únic. A l'hora de tancar els supermercats i grans superfícies s'amuntega una munió de gent a les portes d'eixida i entrada de les mercaderies tot esperant omplir el plat per a la família.
Mentre els uns viuen en un nivell inabastable per a la gran majoria hi ha molts que no tindran vacances, que hauran de sobreviure amb el subsidi del govern i la seua benedicció si no l'han perdut, treballaran en una feina -si tenen la sort de tindre'n- per la qual percebran un sou miserable durant una jornada llarguíssima, s'ho faran com vulguen per pagar totes les despeses i menjar de calent tots els dies, de pagament extra d'estiu res de res, pensaran ja en els llibres de text del curs vinent, un curs que comença més prompte i en el qual no podran reutilitzar els llibres d'altres anys perquè els han canviat.... Com es pot permetre que una família haja de destinar 800 euros per comprar els llibres dels seus dos fills de 8 i 10 anys si això és el doble del que es percep pel subsidi? El llistat no s'acaba mai. Podríem seguir i seguir perquè els greuges són nombrosos i no s'albiren solucions. És molt bonic parlar-ne de les retallades del govern des d'un mòbil de darrera generació o des de la balconada d'un spa.
Per acabar-ho d'adobar, fa uns dies m'han enviat un informe d'una organització no governamental (ONG) que detalla totes les activitats i la feina que fan al voltant de les persones amb més dificultats. Són unes xifres colpidores i amb suficient capacitat per traure't el somni durant nits. Hi ha un apartat on se'n parla del Camp de Túria que confirmen allò que molts suposàvem ja, que la nostra comarca no és cap oasi enmig del desert, on els problemes són milers i milers, amb dades d'atur, pobresa, repartiment de menjar i ajudes socials esgarrifoses per a qualsevol ésser humà que tinga un mínim de dignitat. Des dels desnonaments fins els embargaments. Persones que mai no hauríem imaginat són ara a les portes dels albergs preparats per entrar-hi o davant el banc d'aliments per recollir la bossa amb menjar per a la seua família. A mesura que la situació econòmica ha empitjorat la feina d'aquest tipus d'entitats, on la part de voluntariat és essencial, ha augmentat de forma notable per cobrir aquelles zones desprotegides per uns mercats indignes i un govern deficient, més pendent d'amagar les malifetes dels seus amics que d'escurar les butxaques dels més poderosos.
Eixe mateix dia, tot havent acabat la jornada laboral, em va tornar el record de les coses del meu amic. D'allò que m'havia dit, de les coses que li succeïen a ell però que es podrien traslladar a qualsevol altra família que lluita per tirar endavant en aquests moments tan tempestuosos. Tot i que des dels poders polítics dominants i dels empresarials s'intenta minimitzar la situació, em fa l'efecte que les coses van pitjor del que sembla. Reconec que cal ser optimista però mai cal caure en la mentida ni en les mitges veritats. S'ha d'agafar el bou per les banyes i posar els problemes damunt la taula. És la millor manera d'afrontar-los. No se'n coneix cap altra mecànica de treball en un polític, tot i que la majoria no sol aplicar-la. Motius electorals, de gestió partidista interna o, simplement, per acontentar els mercats, al capdavall assistim a un panorama farcit de demagògia i desassossec. A parts iguals.
Em comentava que al voltant de 900 euros havia hagut de pagar en un sol mes entre els impostos del negoci, les despeses de la casa, els impostos de l'ajuntament, l'avinentesa del Consorci del fem -que han desdoblat en dos per dissimular-ne la duresa-, les assegurances,.... tot això sense comptar amb els diners que han de dedicar a menjar tota la família durant un mes. Quasi res. Amb eixos diners que es dediquen a impostos i pagaments, quin sou ha de percebre una família normal per malviure? No ho sé, però se'm fa difícil imaginar-ho. Sempre he pensat que si els nostres polítics tingueren eixos mateixos sous de ben segur que moltes de les coses que succeeixen avui dia no existirien. D'això n'estic segur. Potser és demagògia meua, però no vaig errat si dic que molts d'ells ho desconeixen. Mentre al llarg del mes d'agost molts es torren les esquenes a les platges de moda altres no tenen ni per menjar. Si patiren eixes conseqüències segurament els impostos, el preu de les coses, els sous, els drets socials i laborals..... canviarien de seguida. En un llampec. És molt bonic arribar a un restaurant i demanar un àpat sense necessitat de mirar el llistat de preus. Al costat de casa meua tots els dies veig passar un home de mitjana edat -uns 50- carregat amb una motxilla i un carro escorcollant tot el que hi ha als contenidors del fem de tot el carrer. Em fa molta llàstima. Mentre s'acosta l'hora de dinar, l'home passa sempre molt puntual a la recerca de les coses que tirem els veïns. Una metàfora dels temps que vivim. Malauradament no n'és l'únic. A l'hora de tancar els supermercats i grans superfícies s'amuntega una munió de gent a les portes d'eixida i entrada de les mercaderies tot esperant omplir el plat per a la família.
Mentre els uns viuen en un nivell inabastable per a la gran majoria hi ha molts que no tindran vacances, que hauran de sobreviure amb el subsidi del govern i la seua benedicció si no l'han perdut, treballaran en una feina -si tenen la sort de tindre'n- per la qual percebran un sou miserable durant una jornada llarguíssima, s'ho faran com vulguen per pagar totes les despeses i menjar de calent tots els dies, de pagament extra d'estiu res de res, pensaran ja en els llibres de text del curs vinent, un curs que comença més prompte i en el qual no podran reutilitzar els llibres d'altres anys perquè els han canviat.... Com es pot permetre que una família haja de destinar 800 euros per comprar els llibres dels seus dos fills de 8 i 10 anys si això és el doble del que es percep pel subsidi? El llistat no s'acaba mai. Podríem seguir i seguir perquè els greuges són nombrosos i no s'albiren solucions. És molt bonic parlar-ne de les retallades del govern des d'un mòbil de darrera generació o des de la balconada d'un spa.
Per acabar-ho d'adobar, fa uns dies m'han enviat un informe d'una organització no governamental (ONG) que detalla totes les activitats i la feina que fan al voltant de les persones amb més dificultats. Són unes xifres colpidores i amb suficient capacitat per traure't el somni durant nits. Hi ha un apartat on se'n parla del Camp de Túria que confirmen allò que molts suposàvem ja, que la nostra comarca no és cap oasi enmig del desert, on els problemes són milers i milers, amb dades d'atur, pobresa, repartiment de menjar i ajudes socials esgarrifoses per a qualsevol ésser humà que tinga un mínim de dignitat. Des dels desnonaments fins els embargaments. Persones que mai no hauríem imaginat són ara a les portes dels albergs preparats per entrar-hi o davant el banc d'aliments per recollir la bossa amb menjar per a la seua família. A mesura que la situació econòmica ha empitjorat la feina d'aquest tipus d'entitats, on la part de voluntariat és essencial, ha augmentat de forma notable per cobrir aquelles zones desprotegides per uns mercats indignes i un govern deficient, més pendent d'amagar les malifetes dels seus amics que d'escurar les butxaques dels més poderosos.
* Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Ha escrit en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia i també al Crònica Digital
* Crònica agraeix a l'autor que compartisca els seus articles d'opinió amb els nostres lectors
Cap comentari: