Ciutadans contra el(s) valencià(ns), per Vicent Partal

Ciutadans ha anunciat que presentaria mocions contra la nostra llengua a tots els ajuntaments del País Valencià on és present. No té pas representació a gaires ajuntaments, això és cert, i per tant tot plegat tindrà una incidència més aviat limitada. Però que hagen pres aquesta decisió indica moltes coses i, contra allò que hom podria pensar, crec que indica coses molt interessants.

La decisió fa riure d'entrada, certament. Més que indignació causa estupefacció. Pensar, com afirma Ciutadans, que el català al País Valencià és promogut artificialment fins al punt que ja ofega l'espanyol és viure en la cara oculta de la lluna tancat dins una caixa impenetrable i insonoritzada. Ningú que conega la realitat valenciana no pot subscriure una idea semblant. Fa més de vint anys que tenim governs del PP que, precisament, han maldat per anorrear salvatgement el valencià i només la resistència de la gent ha aconseguit salvar la situació. Ep!, salvar-la i prou. És cert que hi ha grans esperances en l'efecte social positiu del canvi de govern, però tot just si s'ha començat a treballar. La realitat i això que veu Carolina Punset no tenen res a veure, una apreciació que fa dubtar fins i tot sobre la seua capacitat analítica. Siga com siga, Ciutadans ha anunciat que plantaria batalla contra el valencià, així com sona. I això té un punt interessant.

Té el punt interessant que ja no cal disfressar res i que situa la batalla on és. Durant dècades, en la transició, l'invent del blaverisme va funcionar de manera eficaç derivant el conflicte real entre el País Valencià i Espanya cap a un d'inventat entre el País Valencià i el Principat. Les causes, els perquès i els coms ja s'han analitzat a bastament i no cal repassar-los. El fet, però, és que ara que comença la segona transició la situació apareix diametralment oposada. I això juga a favor nostre.

Ara el blaverisme ja no ven. No ven perquè han passat dècades i la gent ja no és tan ignorant com era —els fills han fet molta feina. No ven tampoc, i aquesta és la part perillosa, perquè l'ús de la llengua ha reculat moltíssim. No ven perquè queda clar que és la maniobra d'uns que han saquejat el país i l'han deixat en la misèria. No ven, en fi, perquè el nou 'catalanisme' és infinitament més arrelat i popular que el d'aquells anys.

Tanmateix, ara, els antivalencians ens ajuden perquè centren la qüestió: el problema ja no és que el valencià siga català o deixe de ser-ho, sinó que el problema és el simple fet de ser valencià. I açò és un pas de gegant. Sorprèn que la senyora Punset no se n'adone. El seu discurs a les corts va revoltar fins i tot el més tou dels valencians amb aquells insults cínics i bufats contra allò que som. Ser 'aldeano' ha esdevingut, gràcies a la seua ignorància, gairebé un honor. Si continuen per aquest camí, atacar-nos només pel fet de ser valencians, amb independència de quin siga el nostre programa nacional, ens faran un gran favor. Encara que ells cerquen l'efecte contrari.

I ens faran un gran favor perquè coincideix amb la degradació definitiva de l'estat de les autonomies. Avui ja no es pot ser valencià de manera mínimament conscient sense denunciar l'espoliació espanyola. És una constatació indiscutible. El president Ximo Puig no és cap nacionalista abrandat, però com que és president s'adona que és impossible de continuar per aquesta via. El País Valencià no pot ofrenar cap glòria més a Espanya: ja ens les han furtades totes. I això, la brutalitat del tracte de Madrid cap a nosaltres, comença a aparèixer com la clau que explica per què tenim tantes i tantes dificultats quan no n'hauríem de tenir, només que s'aplicàs una certa lògica.

Sumeu les dues tendències i afegiu-hi que ara la gent ja parla clar —Alabajos negant-se a acceptar un 'Himno' amb què no s'identifica, Mulet dient que la constitució no el representa, Puig mateix afirmant que no queden glòries per ofrenar— i tenim al davant un horitzó impensable fa només un any: l'enfrontament de València amb Espanya.