La configuració de la llista per la independència ha desfermat l'eufòria entre els independentistes i uns nervis més que evidents entre els qui hi són contraris. Era previsible i forma part de la normalitat dels debats democràtics. Però, deixant de banda l'eslògan fàcil i la consigna partidària més tancada, em sembla que no entendre què significa aquesta llista és un senyal de miopia política espectacular. O de por. Potser no ho entendran mai perquè no ho volen entendre, però deixeu-me remarcar tres fets que em semblen històrics. 1. És una llista que des d'avui ja fa el demà.
Aquell eslògan de l'odi a Mas i que tots són uns neoconservadors perquè comparteixen lloc amb ell s'ha completament desactivat amb la llista presentada ahir. Però no perquè Romeva, Forcadell i Casals siguen utilitzats per un pervers malvat que els manipula i ells siguen tan babaus de deixar-s'ho fer. No. La qüestió —i que n'és, de penós, sentir segons quines opinions— és una altra: si una cosa fa aquesta llista és marcar la ratlla entre el passat i el futur. El pròxim govern simplement no podrà ser un govern 'neocon' —ni que ho volgués el president Mas, que no crec pas que ho vulga, a hores d'ara.
El pròxim govern no serà el govern de CDC. Ni tan sols el govern de CDC i ERC. Serà un govern molt més plural i probablement molt més decantat cap a l'esquerra que no ho seria un govern de segons quines esquerres. No és la llista que es deu a Mas, és Mas que es deurà als qui votaran la llista.
2. És la llista d'una nació, no la llista d'uns quants
Una altra volta la incomprensió d'alguns és ben meritòria. La nació som tots, és clar: els qui votarem aquesta llista, els qui votarem l'altra llista independentista i els qui votaran contra la independència. Però aquesta llista, més que cap, representa la voluntat de ser una nació, de tots. Perquè totes les nacions, quan cal, quan la història truca a la porta, superen les diferències ideològiques circumstancials, pel bé comú. I és pel bé comú que emergeix aquesta llista tan poderosa. Hi caben demòcrata-cristians i anticapitalistes, socialistes i liberals, tots de bracet. I hi caben no pas per un romanticisme estúpid, sinó perquè no hi ha cap més manera de salvar la nostra societat que no siga aconseguint la independència. Avui no podem fer un país millor si abans no el fem independent —ja ho hem provat de totes les maneres i no ens n'hem sortit. I és això, sobretot això, que entenen tots els qui no han tingut ni tindran cap inconvenient a unir-se generosament al projecte comú. Això que anem bastint des d'ara mateix va molt més enllà del projecte de cap partit i de cap ideologia.
3. És una llista per a entusiasmar, per a retornar la credibilitat de la política
Això no ha estat fàcil. Ni en el somni més gran no m'havia imaginat que poguéssem arribar on som i que els nostres polítics —Mas, Junqueras, Romeva…— serien tan generosos i tan capaços d'avantposar la llibertat de tots. En aquest món en què la política s'ha desprestigiat tant per la incapacitat de construir, ací teniu la prova que és possible. I tant com sí que es pot. Ens han demostrat que els polítics saben posar-se al servei del poble i atendre la reclamació que els fem. S'ha demostrat que no hi ha barreres prou altes quan l'objectiu és ambiciós, net i clar. S'ha demostrat que el somriure és una arma poderosa i que el sentit comú, quan s'imposa, és una eina insuperable. I s'ha demostrat que contra la confrontació com a tesi pot triomfar la construcció com a tesi. Els grans moments de la història de totes les nacions de la Terra han estat així i ara ens toca a nosaltres.
Com va escriure l'Estellés, la pàtria la farem lliure, lluminosa i alta. I ara és l'hora.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors.
Cap comentari: