'Des de determinats partits polítics extremistes s’encarreguen, amb molta cura i atenció, de llançar els missatges que, posteriorment, puguen empassar-se eixos segments poblacionals'.
Mentre
em trobava en la cua del banc, hi van entrar dos xicots amb un
aspecte físic que denotava la seua procedència, de ben segur, algun
país de l’est. Possiblement de Romania, amb els seus trets
característics, físics però també idiomàtics. Hi anaven ben
vestits i amb pulcritud, és a dir, un tarannà normal. S’hi van
adreçar amb correcció a una treballadora per demanar-li diverses
informacions sobre la possibilitat d’obtindre una targeta de
crèdit. La xicota se’ls va mirar de dalt a baix. Després
d’escorcollar-los fil per randa durant uns instants -amb cara de
pomes agres, tot val a dir- els hi va respondre. Per la forma que
tenien els xics d’adreçar-s’hi, semblava que no eren clients de
l’entitat. Amb molt de respecte per part dels dos xicots, a
cadascuna de les preguntes dels potencials o possibles futurs clients
la treballadora responia amb una obligació o un requisit legal
diferent. Quan semblava que complien algun criteri bancari i, per
tant, podrien obtindre la targeta desitjada, l’empleada
contraatacava amb un altre requisit. Així hi van restar fins que,
finalment, una de les últimes obligacions no la podien complir i van
haver de marxar capcots. Hi vaig seguir amb atenció la conversa
entre ambdues parts. Més que res per vore si rebien el mateix tracte
que qualsevol altre client o, ans al contrari, eren objecte d’una
discriminació acurada. Em fa l’efecte que la conducta de la
treballadora es podria endinsar en la segona hipòtesi, aquella en la
qual s’intenta foragitar algú amb subtilesa però sense caure en
la barroeria. Els que esperàvem a la cua vam continuar dempeus el
nostre torn. La xicota va seguir amb la seua feina, amb una gran
paperassa damunt de la taula mentre en un altre mostrador hi havia un
treballador tot atenent les gestions de la resta de clients. Em fa
l’efecte que es tracta d’una escena, malauradament, massa
habitual a la nostra societat. No sols en l’àmbit bancari sinó en
altres situacions i indrets del nostre quefer quotidià. I, pel que
sembla, no s’esmorteeixen sinó que s’intensifiquen
significativament amb el pas del temps. Que siga habitual no vol dir
que siga correcte.
Eixa
forma de funcionar enllaça perfectament amb els mites que d’un
temps ençà s’escampen pertot arreu, especialment des de sectors
conservadors, amb l’ajut, també, de grups falsament esquerrans. Un
d’ells és aquell que identifica amb els immigrants el major nombre
d’ajudes socials econòmiques. El dia a dia, però, ho desmenteix.
Precisament, fa unes setmanes es publicava que huit de cada deu
beneficiaris de la Renda Valenciana, dedicada en especial per a
aquelles persones que no reben cap ingrés a finals de mes, són
valencians. Amb això es demostra que la major part dels beneficiaris
–més d’un 76%- són els espanyols, mentre que els immigrants
suposen un 23’79% sobre el total. Les dades aportades per la
Conselleria d’Igualtat apunten que actualment hi ha més de 7.700
persones que se’n beneficien d’eixes ajudes, enfocades a aquelles
persones que no perceben cap ingrés econòmic i amb complements
dedicats per pagar lloguers d’habitatge i consum energètic. Es
tracta d’un discurs, amb pàtines racistes i xenòfobes, molt fàcil
de vendre i que per a persones que no estudien massa la situació o
aquelles que ho estan passant pitjor durant la crisi ho poden comprar
amb molta rapidesa. Des de determinats partits polítics extremistes
s’encarreguen, amb molta cura i atenció, de llançar els missatges
que, posteriorment, puguen empassar-se eixos segments poblacionals.
Històricament, les societats occidentals són plenes d’eixos
discursos que s’han atiat amb tanta insistència.
Des
de fa temps circulen per les xarxes socials un bon grapat de les
anomenades “fake-news” l’objectiu de les quals és atiar
sentiments contraris a la presència de persones d’altres països
que puguen optar, fins i tot, a qualsevol altra ajuda econòmica
d’origen pública. Una d’elles s’ha fet servir per culpar els
immigrants de la manca de llocs de treball durant anys, especialment
l’època més dura de la crisi econòmica. No obstant, s’oblida
que durant els anys daurats una bona part de la collita dels nostres
cítrics es podia portar a terme gràcies a la mà d’obra que
suposaven eixos immigrants. La mà d’obra valenciana preferia
marxar a l’obra on els bitllets brollaven a destall, mentre que a
l’horta no hi havia eixe poder adquisitiu i, a més, es tractava
d’una feina molt dura i desagraïda. Sols quan hi ha hagut
escassetat de mà d’obra durant els anys més feixucs de l’economia
és quan s’han adonat de la situació que es va viure en aquella
època daurada. Són situacions que s’han viscut, malauradament, a
tots els països europeus que han patit la crisi. Res, però, suposa
una novetat en l’ecosistema social i polític actual.
Paradoxalment,
les figures de persones immigrants o d’altres països
estigmatitzats per la seua procedència s’han fet servir per
partits conservadors a la cerca dels vots durant els períodes
electorals. El que fa uns anys hauria estat impossible, actualment hi
ha partits que inclouen immigrants en les llistes electorals, no sols
en l’àmbit municipal sinó també en l’autonòmic i en
l’estatal. Amb eixa forma d’actuar, deixen a un costat qualsevol
prejudici –amb pàtina racista o sense- per intentar esgarrapar
unes quantes desenes de sufragis. No els importa un altra cosa que el
seu interès electoral si per això han de cedir en certes qüestions.
Tanmateix, eixa presència de persones “forasteres” en la vida
pública i política hauria estat impossible fa anys. Impensable. El
progrés social, però, ha fet “normal” allò que fa temps hauria
estat “anormal”. Imparables. Així es pot definir la tendència
de les últimes legislatures. Als plenaris municipals, als parlaments
autonòmics o al Congrés de Diputats, pertot arreu són ja una part
del sistema. A poc a poc, però, es faran més quotidians.
LA
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA- Al
voltant d’1’7 milions d’euros es repartiran els diputats
provincials a l’any. Eixe és el titular que fa unes setmanes vaig
llegir en un diari sobre els costos que la Diputació de València
suposa per als valencians. És la quantitat que es destinarà per
pagar els 31 diputats provincials als quals s’hi haurà d’afegir
la mateixa quantitat per finançar els sous del personal eventual. Es
tracta d’una despesa important per a una institució que
cíclicament és fruit d’un debat sobre la seua vigència en
l’actualitat, especialment, pel que fa a les seues funcions i la
possibilitat que estiguen duplicades o que, fins i tot, es podrien
portar a terme des d’altres institucions públiques. Algun partit
que en forma part ha acusat la Diputació de València d’obsoleta i
caducada. Nogensmenys, els mateixos que la critiquen són els primers
que hi són al seu caliu i que amb dolçaina i tabalet s’encarreguen
de lloar la seua gestió al capdavant. Fa anys es va comentar sobre
la possibilitat que renunciaren a estar-hi però sembla que els sous
saborosos que hi ha a l’hora de repartir, les prebendes i tota una
sèrie de privilegis que comporta la Diputació són raons suficients
per empassar-se eixes paraules i mirar envers un altre costat. Molt
possiblement, les funcions que porta a terme la institució es
podrien assumir per alguna conselleria. Són, però, les
contradiccions dels nostres polítics. Imparables. Irrenunciables.
Miquel Ruiz,
periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.
premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Digital Comarcal
Cap comentari: