Fa
uns dies em vaig sorprendre gratament amb el comunicat que van fer
públic els treballadors i les treballadores del centre de salut de
Riba-roja de Túria. La importància rau en el fet que, d’entrada,
no sovintegen eixe tipus de comunicats per part d’uns empleats d’un
sector essencial públic com és de la sanitat i, segon, perquè
ixien al pas de les queixes que des de fa mesos fan palesos els veïns
i les veïnes del municipi envers l’atenció que reben de
l’ambulatori. Val a dir, que el centre de salut depèn del
departament de l’Hospital de Manises, un centre mèdic que gestiona
des de fa anys una empresa privada en virtut de la llei de
privatització que es va produir fa dècades. La situació, però, és
semblant en altres contrades, més enllà del tipus de gestió o de
la dicotomia entre públic i privada. La crisi sanitària arrecerada
al voltant del conegut coronavirus ha accentuat la situació. Al
capdavall, els treballadors són els qui més pateixen la manca de
recursos humans i econòmics a l’hora de portar a terme la seua
feina diària. Això suposa, alhora, una càrrega excessiva del volum
que cal gestionar i, també, un descontentament per part dels usuaris
quan les seues demandes no són ateses com ells pensen que s’ha de
fer. I és en eixa línia tan fina entre la feina d’uns i les
demandes dels altres on es produeixen la major part dels conflictes
entre les dos parts. Una de les queixes més importants que fan els
treballadors del mostrador del centre de salut de Riba-roja fan
referència al tracte que reben dels usuaris, especialment les
agressions verbals, a voltes igual de greus i esfereïdores que les
físiques. Fins i tot, en parlen de situació “d’estrès” que
s’ha agreujat arran la decisió de les autoritats sanitàries
perquè les gestions es facen mitjançant la via telemàtica o la
tradicional via telefònica. En un municipi amb més de 23.000
habitants és prou complicat que totes les persones que vulguen
fer-ne un ús del centre de salut ho puguen fer mitjançant el
telèfon. Potser caldria endinsar-se si l’escletxa telemàtica
encara és present en determinats col·lectius socials o
poblacionals. Potser si les comunicacions telemàtiques estigueren
absolutament esteses pertot arreu, aleshores l’ús del telèfon
tradicional minvaria. Des de les autoritats sanitàries es difon i es
promou un ús més habitual de les xarxes telemàtiques, potser,
però, no és suficient si veiem la situació atiada arran de la
pandèmia.
Els
treballadors del mostrador dels ambulatoris –mot molt antic- o dels
centres de salut quan arribem, habitualment, a prendre cita per al
metge o fer qualsevol altre tipus de gestió són els primers a rebre
l’enuig i el desencís dels pacients o usuaris que ens provoca que
qualsevol problema mèdic o administratiu es puga endarrerir. Són,
per tant, els que reben un major nombre d’agressions verbals –més
sovint, sortosament, que les físiques- que alhora han de saber
assimilar al seu lloc de treball. Tanmateix entre les seues funcions
no hi ha, naturalment, l’atenció a eixe caire d’actituds. El
volum creat per la pandèmia ha agreujat, si més no, una situació
que es venia arrossegant des de fa anys i que ara ha ixit a l’opinió
pública més virulentament. “Diàriament es reben agressions
verbals entre les quals s’inclouen judicis i crítiques de forma
humiliant o grollera, menyspreus, apel·latius humiliants, acusacions
insults, crits, injúries o amenaces cap a la persona o el seu entorn
familiar”, afirma amb claredat l’escrit dels treballadors. Per
tant, cal jutjar en el grau adient l’esforç que hi han fet per
publicar el comunicat.
Malauradament,
estem massa acostumats a vore situacions semblants en les quals els
treballadors d’un sector essencial en la nostra societat amaguen el
cap baix de l’ala i passen pàgina a un altra cosa. Des de l’altre
costat, de ben segur que també hi haurà usuaris que es queixaran de
les formes que determinats treballadors puguen tindre en un moment
precís. No obstant, mai es pot defensar les agressions verbals i,
menys encara, les físiques. Comptat i debatut, en esta tessitura hi
ha dos drets en joc: el dret dels usuaris i pacients en un servei
públic –tot i que en este cas gestionat per una empresa- amb el
dret que tenen els mateixos treballadors de rebre un tracte adient a
les circumstàncies. Sempre se sol dir que l’atenció al públic és
una feina dura i desagraïda, això, però, no ha de suposar cap
menyspreu. Potser els usuaris centren el seu desencís en els
treballadors quan, al capdavall, els “culpables” són els gestors
mateixos. A la Ribera ja es va produir el primer retorn de la sanitat
fa uns anys per evitar que la gestió estiga en mans privades i, per
tant, es puga promoure primer el benefici empresarial abans que el
sanitari. Per això, caldria dedicar sempre més recursos i atenció
a eixos sectors que, com s’ha vist d’ençà que va esclatar la
pandèmia, ens afecten més.
La
sanitat, no obstant, tampoc no és l’únic sector essencial de la
nostra societat esquitxat pel conegudíssim Covid-19 que ha fet
trontollar els ciments que tants anys van costar d’aconseguir.
L’educació també patirà amb tota la cruesa possible els anys i
panys que els nostres polítics han mirat cap un altre costat a
l’hora d’invertir en la formació dels nostres joves. A Llíria i
la Pobla de Vallbona hi ha uns bons exemples i d’allò més
actuals. Les massificacions que pateixen els alumnes a les aules fa
impossible estudiar amb totes les garanties estipulades per la llei.
Ara, amb una pandèmia pel mig, s’ha fet palesa eixa mancança
d’espai físic i de professorat. A la capital comarcal, Llíria,
reivindiquen des de fa molts anys un nou institut, amb un procés
administratiu que no és un model per a la resta, amb intents errats
i promeses polítiques incomplertes. Per al proper curs, ja se’n
parla de nous mòduls prefabricats –ja saben, fred en hivern i
calor en estiu- per acollir amb greus problemes els més de 700
alumnes que hi ha habitualment. Les mesures de distància social
faran més insuportables les condicions amb què hauran d’acudir-hi
els alumnes.
Al
cas de la Pobla de Vallbona, les previsions no són, precisament, més
daurades al conjunt de la comarca de Camp de Túria. En este
municipi, un espai educatiu preparat per a 750 alumnes en el seu
moment –si més no, fa més d’un parell de dècades- acull
actualment més de 1.200 alumnes. La manca de previsió urbanística
que pateix històricament la Pobla de Vallbona pel que fa a
infraestructures ha restat demostrat en el seu institut. Encara no hi
ha dates per a un segon institut i, el que és pitjor, els gestors
del centre s’ho hauran d’enginyar amb més cura que mai per
atendre la demanda en esta època de pandèmia que estem patint.
Privilegis
a la Diputació.- Mentre unes
administracions s’ho han de manegar per afrontar les mancances en
educació i sanitat, n’hi ha d’altres que sembla que no tenen
tants problemes per afrontar la crisi del coronavirus. És el cas de
la Diputació de València que ha realitzat una millora per als seus
treballadors. Entre d’altres, hi ha alguns com les bestretes
salarials fins a 3.500 euros, préstecs de 20.000 euros per a la
compra d’habitatge, a més d’ajudes econòmiques per a finançar
els estudis, ulleres, aparells auditius o d’ortodòncia.
Tot
un seguit de privilegis que s’acaben de destapar als mitjans de
comunicació arran de la decisió de l’organisme provincial
d’ampliar-ne el ventall del qual ja fruïen fins ara. De ben segur,
els treballadors de l’ens fan una feina remarcable, no obstant, el
moment i les circumstàncies que envolten el moment social i econòmic
no són els més adients per a justificar-ho. A més a més,
possiblement s’alce una polseguera considerable des de determinats
col·lectius al voltant de la decisió que ha pres el govern actual
de la Diputació de València. Eixos privilegis són també prou
habituals en les administracions públiques locals –els
ajuntaments- que poden encongir o arronsar les partides
pressupostàries en funció del moment de què es tracte.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Digital Comarcal
Cap comentari: