Sembla, o almenys a mi m'ho sembla, que el PSOE intenta trencar amb els seus socis de govern, i amb la resta de partits que van afavorir la investidura de Sánchez. Si no, com explicar les darreres i continuades confrontacions amb la part minoritària i amb la resta de formacions necessàries per a l'estabilitat del mateix govern? Les propostes per retardar l'edat de jubilació, l'acord amb l'església per a recuperar una part irrisòria de les immatriculacions que va fer de manera immoral, el més que inútil enviament d'armes a la Ucraïna ocupada per les tropes russes del neofeixista Putin, l'anunci d'augmentar fins arribar a un 2% el pressupost militar són algunes de les més sonades; però també ha hi hagut desacords en matèria laboral o en les polítiques de ramaderia intensiva i la publicitat del consum de productes nocius per a la salut. Si a això li sumem les diferències per enfrontar la crisi energètica que patim i la pobresa que creix entre la nostra població, tot plegat crea un ambient de possible ruptura programada.
Ruptura programada o inconsciència manifesta? Perquè assabentar-nos del canvi de la política espanyola respecte del Sàhara en paraules del regne del Marroc i feta unilateralment i d'esquenes als grups representats a les Corts, és del tot inqualificable. Un fet gravíssim que, de no capgirar-se, condemna definitivament al poble Saharià a perdre la seua terra i el seu dret d'autodeterminació reconegut per les Nacions Unides. Allò que es vol per a Ucraïna es nega al Sàhara. De nou la doble moral. A més a més, en un moment de crisi energètica on Algèria, que defensa la causa Sahariana, pot decidir tancar la clau del subministrament de gas o pujar-ne el preu al punt que agreuge encara molt més l'actual situació de crisi.
Com també és inqualificable, que davant una mobilització d'aquells sectors que tenen serioses dificultats per a guanyar-se la vida per culpa del preu del combustible, la primera resposta siga el menyspreu. Cal tindre clar que la majoria de les persones que han estat protestant no són d'extrema dreta, són persones a les que treballar ja no els dona ni per a alimentar-se. És una minoria d'extrema dreta la què promou i agita la protesta aprofitant el descontent generalitzat. Un descontent que afecta sectors fonamentals de la nostra economia. Quan no s'actua de manera ràpida, eficaç i contundent, és quan se li dona a l'extrema dreta i a la dreta extrema ales per fer demagògia, filtrar el seu discurs i desestabilitzar el govern. Front a les justes demandes dels sectors afectats per la crisi calen solucions i no acusacions. Calen ajudes directes perquè puguen guanyar-se la vida. I això no s'aconsegueix eliminant el ministeri d'igualtat com proposa la il·luminada de l'Ayuso, o abaixant impostos com recepta la dreta quan no governa; sinó reduint les despeses militars, erradicant les especulacions, i socialitzant els beneficis de les empreses energètiques per evitar el robatori al que estem sotmesos. Clar que açò últim és difícil d'empassar en un partit amb grans exdirigents en eixes empreses via portes giratòries (l'últim el sr. Carmona, economista, militar, i ara també vicepresident d'Iberdrola).
Cap on es dirigeix el PSOE amb aquestes actituds? Molt probablement, al meu parer, l'incomoda moltíssim la creixent popularitat d'una vicepresidenta, Yolanda Díaz, que al capdavant del Ministeri de Treball ha estat capaç d'executar polítiques d'escut social front a la crisi sanitària per a què milions de treballadors conservaren els llocs de treball, que ha estat capaç d'arribar a acords amb la patronal i els sindicats per a canviar la lògica del sistema de relacions laborals i capgirar la precarietat d'anteriors reformes laborals per a millorar les condicions de treball i apostar per les contractacions fixes. Una part del govern, malgrat que minoritària, ha fet possible polítiques que fins ara ni amb el PP, però tampoc amb el PSOE governant en majoria, s'havien fet. Una part del govern incomoda perquè està completament capficada en fer complir els acords de govern i que discrepen obertament quan no es defensen els interessos de la majoria social que més pateix.
Enfront de l'intent de ruptura programada, calen seny i responsabilitat, res d'abandonaments. Hem de mantenir-nos ferms, manifestant amb la mateixa fermesa les nostres discrepàncies, continuant fent la nostra i no facilitant amb l'eixida del govern la deriva que ha pres el PSOE. En aquests moments de greu crisi social i econòmica, l'abandonament seria castigat per la ciutadania. És l'hora de defensar més que mai el programa de govern signat, sense por a discrepar en allò que no es contemplava. És normal, han hagut i sempre hi hauran diferents posicions perquè som dos opcions polítiques distintes i cadascuna ha de ser responsable dels seus fets.
Quan el PSOE no té clar cap on va, som nosaltres encara més necessaris.
El partit de l'odi passa aquesta setmana de soltar soflames en qualsevol acte o discurs a poder escriure en un diari oficial. El canvi no és qualsevol cosa
Aquesta setmana s'ha materialitzat a l'estat espanyol l'entrada de l'extrema dreta en un govern, concretament al govern autonòmic de Castella i Lleó. Des de la seua aparició a les institucions allà per l'any 2018, el partit de l'odi s'havia mantingut al marge a l'hora de formar part dels executius, preferint condicionar els governs sense entrar-hi, com passa a Andalusia, Múrcia i Madrid. El canvi però marca una nova estratègia i suposa una amenaça per a la convivència i la protecció dels drets de bona part de la població.
Curiositats de la vida, així s'estrena el nou PP de Feijoo; caldria preguntar-li al nou líder encara no proclamat si aquest era el canvi de rumb que considerava que calia donar a un partit que porta anys blanquejant amb una sorprenent naturalitat l'extrema dreta i buscant arguments per obrir-li la porta a les institucions i els governs. Una decisió, la del pacte a Castella i Lleó, que ha estat criticada fins i tot per Donald Tusk, el cap del Partit Popular europeu i expresident del Consell Europeu. Molts sempre hem dit que la dreta espanyola, amb el seu solatge franquista, no era igual que l'europea, i aquesta setmana n'hem tingut una de les proves més evidents que es poden esperar. Mentre que a Europa se li bloqueja el pas a l'extrema dreta, a l'estat espanyol no sols s'accepta que formen part dels governs sinó que la dreta, que podríem anomenar «clàssica», bandeja desnortada sense saber com reaccionar davant un partit que va guanyant-li terreny i acaba sovint competint en les seues formes i contingut. No ve mal recordar aquella màxima que en forma d'avís per a navegants diu allò que «entre la còpia i l'original, la gent sempre acaba escollint l'original».
El partit de l'odi passa aquesta setmana de soltar soflames en qualsevol acte o discurs a poder escriure en un diari oficial. El canvi no és qualsevol cosa. S'ha fet amb una bona part d'un govern autonòmic, precisament eixes institucions que configuren un model d'Estat que sovint menysprea i titlla d'ineficients i innecessàries. En el punt de mira de la seua acció política, ni més ni menys que la majoria de la població: dones, immigrants, persones del col·lectiu LGTBI, mestres, servidores i servidors públics, en definitiva, tota aquella persona que no pense com ells.
Davant d'aquesta situació, només queda posar més encara en valor governs com el del Botànic, per la seua estabilitat i els avanços aconseguits els darrers set anys en drets socials, protecció, creació de riquesa i benestar per a les valencianes i valencians. Sens dubte, és imprescindible que tots els actors que en formem part prenguem bona nota, que siguem conscients del que hi ha en joc, evitant sorolls innecessaris, sense perdre de vista la rapidesa amb què es pot retrocedir en tot allò avançat des de l'any 2015. Un luxe que no ens podem permetre.
Pensàvem que no viuríem una cosa així, pensàvem que les guerres bèl·liques no eren d'aquest segle, almenys no a Europa, perquè segons algunes publicacions hi ha quasi 70 conflictes bèl·lics actius en aquests moments. Aquesta setmana despertàvem escandalitzades, perquè la guerra entre Rússia i Ucraïna havia esclatat, una cosa hipòcrita per part nostra, primer perquè aquesta la sentim com a pròpia, però no les desenes de zones en estat de guerra en el món-, i en segon lloc perquè aquest conflicte fa anys que existeix. Ens podem remuntar més arrere, però un punt de partida podria ser l'ocupació militar i annexió il·legal de la península de Crimea en 2014, com a violació del Dret Internacional i l'entrada al poder de la ultradreta a Ucraïna.
Primer de tot, la més absoluta condemna als atacs del govern rus sobre Ucraïna. Lluny de voler ser equidistant, sí que pense que existeix una corresponsabilitat a tres bandes, però evidentment és Rússia qui ha envaït l'estat sobirà d'Ucraïna. En segon lloc, cal dir que parlar d'Ucraïna és parlar d'un govern ultradretà i corrupte que, aliat amb els nazis d'Azov, des del 2014 ha practicat un linxament contra partits polítics i una neteja ètnica dirigida a minories russes i hongareses, com la massacre d'Odessaen, on els nazis van assassinar cremant vives 48 persones, entre les quals alguns menors d'edat. I finalment la responsabilitat de la UE en el desenllaç del conflicte, que va iniciar en 2013 amb els acords per a blindar el negoci dels recursos minerals, energètics i agropecuaris i que ha culminat ara amb el desplegament de tropes als països fronterers amb Rússia, entre aquests Espanya, que ha enviat efectius militars i caces bombarders.
Fa setmanes que veiem imatges de com Rússia feia maniobres militars prop de la frontera. Ucraïna, amb l'excusa de la possible invasió, està rearmant-se des del 2014 (amb la venda d'armament del Regne Unit i els Estats Units) i utilitzant aquest armament per atacar la seua pròpia població, així com els països membre de l'OTAN enviant els seus exercits. Tot per demostrar les forces de cadascun o el que vulgarment es diria: a veure qui la té més gran.
Per això cal exigir menys testosterona, més diàleg i diplomàcia i tornar als acords de Minsk. Perquè el que hem vist fins ara ha sigut interés per posicionar-se en un bàndol. Però no, no en el nostre nom, perquè ací no hi ha un bàndol bo i un dolent. El que hi ha és, com sempre, un interés econòmic i geoestratègic, o pensàvem que aquesta guerra era perquè els preocupa la ciutadania ucraïnesa?
Si ens fixem, l'estructura és sempre la mateixa: territoris en tensió històricament, que casualment tenen uns recursos naturals valuosos (gas, petroli, minerals...) fins que arriba l'OTAN i, per a «protegir la població civil», encenen la metxa d'una guerra en què les principals víctimes són la mateixa població civil.
Per tant, no ens en queda una altra que tornar al ja històric NO A LA GUERRA. Em venen al cap persones com Pilar Bardem, que va encapçalar un moviment del món del cinema i la cultura que es va estendre per tot arreu. Una cultura de pau i una demanda de desmilitarització que s'ha de reprendre exigint al nostre govern que no ens involucre en una guerra que acabarà beneficiant a uns pocs (com el fill de Biden que és el director de la major empresa de gas d'Ucraïna, casualment), però hi haurà uns clars perjudicats, el poble.
Com va dir el nostre Julio Anguita, «maleïdes siguen les guerres i els canalles que les fan.»
». Estefania Blanes és Diputada d'Unides Podem - Esquerra Unida PV a les Corts
|| * Creative Commons que republiquem pel seu interès desde Nosaltres La Veu
Creative Commons que republicamos por su interés
El concepto de guerra híbrida, que no tiene una definición internacionalmente aceptada, se caracteriza por ser deliberadamente amplio
En un escenario global en el que no termina de encontrar su sitio, la Unión Europea se encuentra sumida en su enésimo proceso de reinvención. Esta vez resurgen viejas tensiones en torno a la Conferencia sobre el Futuro de Europa, fruto de las contradicciones de un proyecto inacabado y en constante mutación. La voluntad de ir agregando estructuras de Estado propias de la UE, como la Guardia Europea de Fronteras y Costas (Frontex) o la Fiscalía Europea, sin que eso suponga el fin de las diferentes estructuras de cada Estado miembro, da muestra de ello. Sin embargo, desde el inicio de la pandemia del Covid-19 el eje de estos debates en la UE se ha centrado en la política exterior y de seguridad común. Como reacción a la pérdida de centralidad de Europa en la geopolítica mundial, en Bruselas se suceden las propuestas que pretenden convertir a la UE en un actor relevante, en vez del actor secundario que la crisis de Rusia-Ucrania ha vuelto a poner de manifiesto que es.
Pero las propuestas como el fin de la norma de la unanimidad en la toma de decisiones sobre política exterior, o la Brújula Estratégica –el proyecto estrella del Alto Representante, Josep Borrell– no se articulan en torno a un discurso de construir alianzas mutuamente beneficiosas o potenciar el rol de la UE en los foros multilaterales. Al contrario, se construye en torno a un discurso del miedo perfectamente alineado con la narrativa que emana de los centros de pensamiento ligados a la OTAN. El eje de este relato es la imagen de una Europa caracterizada como un lugar pequeño y arrinconado, que se encuentra bajo constantes amenazas de los actores que tiene a su Este: principalmente Rusia y China. Y para promover este relato la herramienta que se utiliza es la amenaza de guerra híbrida.
El concepto de guerra híbrida, que no tiene una definición internacionalmente aceptada, se caracteriza por ser deliberadamente amplio. De acuerdo a este marco, cualquier elemento que resulte mínimamente disruptivo al statu quo es susceptible de ser calificado como fruto de una intervención extranjera hostil. Desde un movimiento social contestatario, hasta la presencia de un medio de comunicación. Con esta narrativa de una UE que está siendo atacada, la derecha europea ha pedido incluso la ilegalización de medios como Russia Today en territorio comunitario.
El concepto ha venido desarrollándose poco a poco a lo largo de la última década, utilizándose de forma progresiva. Y ya en 2017 se inauguró el Centro de Excelencia Europeo para la lucha contra las amenazas híbridas, un centro financiado por la UE y la OTAN con sede en Helsinki, que ejerce de centro de pensamiento y articulador de diferentes académicos especialistas en este tema. Su ubicación en el país de la UE que comparte una frontera más extensa con Rusia no es casual y muestra cómo este concepto se utiliza de forma constante en la estrategia de confrontación con Moscú.
Un ejemplo claro de esta flexibilidad del término para introducir la vinculación con Rusia en la narrativa de diferentes conflictos que vive la Unión Europea es lo que hemos visto en las últimas semanas en la frontera entre Bielorrusia y Polonia y, por supuesto, en la frontera de Rusia, donde la utilización de esta categoría ha permitido que la llegada de unos miles de personas refugiadas haya permitido poner en suspensión toda una serie de derechos básicos –impidiendo el derecho al asilo, suspendiendo la libertad de movimiento de toda la población, o bloqueando el trabajo de los periodistas en la zona–.
De esta forma, lo sucedido en la frontera oriental de la UE nos demuestra la laxitud del término, puesto que este jamás se ha utilizado cuando las personas migrantes son instrumentalizadas por los tiranos amigos de Europa como Erdogan o los monarcas marroquíes. Pero en un contexto de enfrentamiento con Rusia en el que Bielorrusia y Ucrania se ha convertido en tableros de juego, esta calificación resulta tremendamente funcional. Por otro lado, nos demuestra además que esta es una narrativa también funcional a los intereses de la extrema derecha y los gobiernos que ya ostenta en la UE. El Gobierno ultraconservador polaco, por ejemplo, ha sido el principal abanderado de esta clasificación como guerra híbrida, e incluso ha llegado a sopesar la activación de la cláusula de apoyo mutuo de la OTAN.
Desde hace años, los gobiernos de extrema derecha en Polonia, Hungría o Eslovenia y sus partidos aliados han utilizado este discurso de una Europa atacada desde fuera para avanzar en sus posiciones e imponer recortes en derechos fundamentales. Así, no solo han conseguido aprobar leyes como la que limita gravemente el trabajo de asociaciones y ONGs en Hungría –sembrando la constante sospecha de que son agentes extranjeros–, sino que, sobre todo, han conseguido cuestionar una serie de consensos sobre los que se asienta nuestro modelo de derechos.
El cuestionamiento y la progresiva ruptura de los consensos sobre los derechos por parte de la extrema derecha y la construcción de una política exterior europea basada en la existencia de amenazas externas de las que defenderse, son dos cuestiones que se entrelazan. La extrema derecha vuelve a imponer una agenda del miedo ante la pasividad de una izquierda que aún no es capaz de construir una propuesta alternativa europea lo suficientemente detallada. Y así, el bloque político de derecha liberal hegemónico en la UE y el bloque de la extrema derecha se alimentan mutuamente presentando una confrontación en lo electoral respecto a algunas cuestiones, pero manteniendo la unidad en cuanto a un proyecto económico y de modelo de producción que, en nuestro contexto de crisis ecosocial, es insostenible.
El movimiento del tablero hacia la derecha ya es perfectamente constatable cuando la presidenta de la Comisión Europea, Ursula Von der Leyen, califica la llegada de refugiados a Polonia como un ataque, o describe el papel de Grecia en tanto que Estado fronterizo como “escudo de la UE”. También, cuando las políticas del Gobierno polaco, que han merecido la apertura de un proceso por vulneración del Estado de Derecho, puede ser perfectamente apoyado desde Bruselas cuando las víctimas de esa vulneración de derechos son personas migrantes o demandantes de asilo.
Ante esta paulatina destrucción de los derechos adquiridos, la estrategia de la izquierda en la última década ha sido puramente reactiva. Es evidente que hay que defender los consensos construidos en torno a los derechos humanos, pero esto no es suficiente, y se ha demostrado que es un marco que no tiene capacidad de apelar a personas desmovilizadas.
Los grandes movimientos sociales de este tiempo –el movimiento feminista y el movimiento de justicia climática–, se cimientan precisamente sobre la generación de nuevos derechos y, por tanto, nuevos consensos. Es imprescindible aprender una lección de estos movimientos que, sin estructuras rígidas detrás, han conseguido ser masivos precisamente interpelando a las personas en la creación de nuevos marcos. Frente a quienes atacan frontalmente los derechos humanos, la estrategia no puede ser la de apretarnos juntos en una pequeña trinchera para defendernos, sino la de salir a disputar nuevos derechos que son urgentes.
El apoyo socialdemócrata a la nueva presidenta conservadora del parlamento, la conocida antiabortista Roberta Metsola, en vez de la candida del GUE, Sira Rego, ejemplifica de manera paradigmática cómo no hay que combatir a las derechas.
Jon Rodríguez Forrest (@JonSForrest) es responsable de relaciones internacionales de IU y coordinador de su delegación en el Parlamento Europeo. || * Creative Commons LaU que republicamos por su interés
Intenten passar desapercebuts o desapercebudes. Les empremtes que deixen les seus petjades, però, permet descobrir-los ràpidament. Defugen qualsevol relació amb la maleïda paraula “trànsfuga”, molt estigmatitzada en la política perquè va lligada a les ombres, als casos tèrbols o als episodis tenebrosos que afecten la gestió de l’espai públic. Al llarg de la present legislatura a la nostra comarca, al Camp de Túria, hi ha hagut un nombre interessant de polítics, homes i dones, que han deixat el partit amb què s’havien presentat a les eleccions locals i han continuat la seua vida política amb un altre vestit. Són polítics que no tenen cap problema per empassar-se les crítiques més punyents per continuar, aferrissadament, a la cadira. D’escrúpols o de vergonya, ni en tenen ni la coneixen. Qualsevol cosa és bona per seguir governant o gestionant. No sols no tenen cap problema amb la seua consciència –si és el cas que en tinguen- sinó que, també, els seus companys de viatge estan preparats per ser-ne part del mateix projecte. Tot i que des de fa anys s’ha intentat eradicar, de soca-rel, eixe tipus de conductes, que resten credibilitat i versemblança a la tasca política- no sols no s’ha apaivagat sinó que, a més a més, s’ha intensificat de forma desproporcionada. Són pocs els polítics que, abans de continuar pegats a la cadira a qualsevol preu, prefereixen anar-se’n ben lluny perquè ningú no els assenyale com a “traïdors” a un partit. La seua preferència és protegir la seua honestedat i posar en evidència que més enllà del seu càrrec públic hi ha unes idees polítiques i un comportament personal individual superior indestructible. Per això, quan algú es comporta així sembla com un oasi dins del desert. Això és, precisament, el que va ocórrer fa uns mesos al xicotet municipi de Sant Antoni de Benaixeve. Allí, la regidora i alhora portaveu del PP, Andrea Peiró, va presentar la seua dimissió per motius “laborals” i per les “discrepàncies” internes dins del partit, segons que va dir en el seu moment com a argument per marxar a casa.
Sembla estrany però hauria de ser més habitual comportaments així dels nostres polítics, que siguen capaços de fer públiques les raons dels seus comportaments i deixar d’amagar el que, moltes voltes, és la veritat que s’intenta ocultar. Moltes voltes ho fan per quedar bé amb el seu partit, per no perjudicar els seus votants o electors o per raons de “l’alta política”. L’honestedat queda arraconada sense cap altre sentit que el pur interès personal o polític. En contraposició amb el que ha fet la regidora de Sant Antoni es poden al·legar totes aquelles circumstàncies en què els regidors prefereixen cordats a la cadira del seu ajuntament, en uns casos per mantindre el jornal si en són part de l’equip de govern, en altres per continuar governant i tocant poder i en altres per un pur egoisme. Si fem servir un símil futbolístic podríem pensar que el regidor o la regidora en qüestió a la meitat del partit deixa l’equip amb què havia començat i obri un altra etapa per jugar amb l’equip contrari, tot havent canviat, prèviament, la samarreta. En eixe cas, ningú no ho entendria que no tinguera cap inconvenient per defensar primer un equip i, acte seguit, el contrari. Si seguim eixe símil esportiu, el millor seria que continuara jugant amb l’equip inicial i s’esperara a acabar el partit, completament, per canviar a l’altre. I tot havent acabat la legislatura, ja té la possibilitat de tornar a presentar-se a les eleccions amb un altre partit, de ben diferent si el prefereix.
El problema de rerefons que hi ha en eixe tipus de comportaments és l’actual legislació i estructura electoral en què l’escó d’un regidor o d’un diputat no són personals sinó que pertanyen al partit en què s’hi ha presentat. No poden, per tant, continuar amb el seu càrrec com si fóra de la seua propietat sense importar-li ni els electors que han votat eixe partit ni el poble en el seu conjunt. En eixe cas, la legislació hauria de ser més clara i taxativa per evitar el transfuguisme que moltes voltes envaeix el nostre voltant, amb gent que un dia defensa una cosa i l’endemà una de ben diferent, tot amb el seu afany personal o el seu egocentrisme més recalcitrant. Podríem pensar que les llistes obertes -en què els electors assenyalen, clarament, el seu candidat- en són una alternativa possible. Caldria estudiar-ho. Tanmateix, hauria de quedar molt clar que el regidor que no està content amb el partit se n’anara a casa i deixara pas a un altre de la llista electoral. Al capdavall, es tracta de comportaments generalitzats que res tenen a vore amb els partits grans i tradicionals o amb altres de més xicotets o independents. Problemes i vicissituds de tot tipus en són intrínsecament factibles en tots ells. Tant s’hi val els partits amb llarga tradició política o els més menuts que s’hagen pogut crear a partit de l’amistat de les persones o de la conjunció d’uns interessos comuns. L’ambició és un ingredient que es tasta per tot arreu i no coneix d’ideologies o de barris concrets. Per axiò, caldria fer una neteja per evitar eixe tipus de comportaments. No es tracta que els nostres regidors siguen capaços de desenvolupar una gestió o una feina acurada sinó, especialment, d’aportar unes eines noves al seu dia a dia, en què la part ètica en siga present a totes hores. A voltes sembla que és a les instàncies més altes –diputació, congrés autonòmic o estatal- on tot es mira amb lupa i el llistó s’apuja més. Nogensmenys, és al nostre voltant més proper on hem de mirar de demanar una major pràctica ètica.
Fins i tot, he hagut de recórrer al que diu el diccionari sobre la paraula “trànsfuga” per poder anomenar les accions dels nostres polítics amb tota la correcció possible i sense por a errar en el meu plantejament. D’eixa forma, el diccionari diu que un “trànsfuga” és tota aquella persona que “abandona una organització política, empresarial o d’altre gènere per passar-se a una altra, generalment, una de contrària”. També hi ha un altra on diu que es tracta d’una persona “amb un càrrec públic que no abandona en separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Eixa és la clau, el moll de la qüestió. Deixar un partit però no renunciar, alhora, al càrrec públic que ha obtingut en virtut del qual es va presentar a les eleccions. Tan fàcil com és la qüestió però hi ha moltes dels nostres polítics que, malauradament, no ho tenen molt clar i, per això, continuen fent la seua sense importar-los el que puguen dir els seus veïns o els seus votants.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
És l'hora de capgirar aquella màxima llatina i assumir que si volem pau cal preparar la pau.
No és la meua intenció analitzar en estes línies el conflicte a Ucraïna, el paper de Rússia i els Estats Units, així com de l'OTAN i els seus membres, entre els quals es troba l'Estat espanyol. Estic convençut que hi ha analistes de geopolítica molt més qualificats per a fer-ho i aportar llum a un debat sempre interessant, no obstant això, sí que voldria destacar que la situació que s'està vivint ens retrotreu a molts al segle XX, en plena guerra freda. Sembla que tornem a viure aquella època d'amenaces i tensió entre dos grans potències (les dos grans potències en aquell moment, ara ja no), amb similituds a les baralles de pati d'escola entre dos personatges que intenten fer-se els mascles alfa, amb una certa olor de naftalina, que pensàvem que havíem superat.
La situació ens ha de valdre, però, com una oportunitat per a posar de manifest la incessant militarització del concepte de seguretat a les nostres societats, un procés que necessita el foment de la por, amb una fosca i potent indústria armamentística que necessita donar eixida a la seua producció i per a fer-ho promou que la població visquem en un estat de por i tensió constants, sabedors que les masses atemorides són més fàcilment manipulables i accepten, entre altres coses, que es dediquen quantitats astronòmiques de recursos públics a armament i «defensa». Com deia el mestre Arcadi Oliveres, «si hi ha al nostre país (a qualsevol país diria jo) un ministre que mai no ha de barallar-se per veure com creix el seu pressupost any rere any, eixe és el ministre de Defensa».
Al llarg dels anys, s'ha construït el concepte de seguretat únicament des d'un punt de vista armamentístic, lligat als exèrcits i els conflictes armats, i cal, per tant, deconstruir eixe concepte, tal com ens diuen des de fa anys des de l'àmbit dels estudis de Pau i centres d'investigació com el Centre Delàs: cal desmilitaritzar el concepte de seguretat, que ens porta a un carreró sense sortida. És l'hora de capgirar aquella màxima llatina i assumir que si volem pau cal preparar la pau.
Perquè la seguretat humana és una altra cosa. Fonamentalment, en un sentit ampli, la seguretat humana consisteix a desplegar tots aquells mecanismes que ajuden a garantir un projecte de vida digne, amb uns serveis públics de qualitat i universals. La seguretat és saber que, si perds la feina, tindràs el suport necessari per a seguir endavant, la seguretat és ser atés per professionals i amb els recursos sanitaris necessaris quan emmalaltim, la seguretat és que els nostres fills i filles puguen rebre una educació que permeta desenvolupar les seues potencialitats. La seguretat també és estimar sense por, besar la persona que estimes al carrer sense por que vinga algú per l'esquena i et pegue una pallissa per homosexual o lesbiana. En definitiva, la seguretat és l'absència de violències i resulta obvi que la guerra no és una altra cosa que la major de les violències.
Antoni Llorente és Secretari Autonòmic de Participació i Transparència|| * Creative Commons que republiquem pel seu interés
No és la primera vegada que parle del port de València i sembla que no serà l'última. Com més sabem o, millor dit, com més pretenen ocultar el projecte d'ampliació del port, més fa sospitar que alguna cosa fa pudor.
Açò ve de lluny, tan lluny que la DIA amb què pretenen justificar el projecte és del 2007, ha plogut molt des d'aleshores. Aquesta ampliació ja s'ha demostrat que és innecessària, a més d'insostenible econòmicament i ambientalment. Unes pinzellades del que vull dir amb açò.
Innecessària, perquè la capacitat del port de València encara està lluny d'arribar al seu límit, més encara si s'optimitzen les instal·lacions existents. Amb la modernització, una millor organització del magatzematge dels contenidors i reduint el temps d'estada al port.
Insostenible econòmicament, perquè no es preveu un increment d'activitat, ja que no hi ha cap demanda de nous operadors al port. Tan sols es pretén traslladar el que ja hi ha, a altres noves terminals, i deixar sense activitat les ja existents. Per a benefici, únicament, de les empreses privades que han estat adjudicades, en detriment de la terminal pública, que veurà minvada la seua activitat. Inclús si partim de la premissa que suposara un increment de l'activitat logística, hauríem de parlar de les inversions que l'administració pública hauria de fer per a donar eixida a eixes mercaderies rumb al seu destí final.
Insostenible ambientalment, per la contaminació que genera aquest tipus de transport que són els grans bucs. Una altra font de contaminació és la terminal de creuers, que incrementa la seua capacitat per acollir grans creuers i a més en la zona més propera al nucli urbà (dels creuers en parlaré més endavant). Però els contenidors que han de seguir la seua ruta per terra, fins a qualsevol punt de la península o cap a la resta d'Europa, ho fa quasi exclusivament per carretera, perquè del transport ferroviari ni en parlem. Així i tot no patiu que està tot pensat: un nou accés nord. _Serà un túnel submarí?, serà un pont que travessa les platges del nord de València? No se sap, però el que està clar és que si algun dia es fa, el pagarem entre totes. No pensareu que ho pagaran les grans navilieres que s'emporten els beneficis? I les grans perjudicades les platges del sud de València i l'Albufera.
Però açò no sembla ser suficient per a parar i pensar quina és la ciutat que es vol i quin és el port que es necessita. No s'escolta el que volen les veïnes, no s'escolta el que diu l'ajuntament, no s'escolta el que diem alguns partits polítics (com sempre ha fet Esquerra Unida), no s'escolta el que demana part del govern valencià... això sí, per als empresaris que tenen interés particular en l'ampliació, per a ells són tot oïdes.
Açò ho dic per les darreres notícies que hem conegut. Ports de l'Estat ha denegat l'accés al projecte a la Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, que pretenia avaluar les possibles afeccions a l'Albufera mentre al·lega que les competències són exclusivament de l'Estat. Tota una mostra de col·laboració entre administracions. Com a mínim curiós, especialment quan el Ministeri ha eludit les seues responsabilitats quan li ha convingut, com delegar a l'Autoritat Portuària de València la decisió de si era necessària una nova Declaració d'Impacte Ambiental, per les modificacions més que substancials al projecte inicial. Per cert, el recurs contra aquesta resolució presentat per la Comissió Ciutat-Port ha estat admés a tràmit per l'Audiència Nacional.
No estan acostumats que ningú els bufe l'orella, si no és per a donar-los la raó. Per això hem d'escoltar tota classe de desqualificacions del mateix president de l'APV, cap a grups polítics, moviments veïnals o ecologistes, fins i tot va contestar a la Vicepresidenta del Consell «como no calla y dice tantas cosas, pues entonces no sé qué comentar». Però veient la foto que il·lustrava eixa visita «sorpresa» del nou president de Ports de l'Estat, en què hi havia 13 senyoros amb corbata, potser pensen que les dones estem millor calladetes.
Però no ens faran callar, perquè aquest projecte d'ampliació fa aigua:
- Amb una DIA caducada i pendent de si l'Audiència Nacional declara nul·la la resolució sobre les competències.
- Hi ha una investigació oberta pel Tribunal de Comptes i per la Fiscalia Anticorrupció, perquè s'ha fet una modificació del projecte inicial que contempla el trasllat de la terminal de creuers a les antigues drassanes que en el seu dia van ser ocupades per Boluda. Una cessió que, ja que no s'està utilitzant per a l'ús per al qual van ser concedides i a més ha canviat l'adjudicatari inicial, és motiu per a retirar la concessió. En lloc d'això, se li ofereix a la naviliera una permuta de les drassanes (que no són seues), per una nova concessió d'un espai per a la construcció d'un edifici d'oficines amb un valor molt superior. Negoci redó.
- Junt amb la falta de transparència en tot el procés, negant accés i informació tant a la societat civil, com als grups parlamentaris, com a la Consellera Mireia Moyà.
Amb el canvi de presidència de Ports de l'Estat, no sembla millorar el tema, he demanat que comparega en comissió informativa de les Corts, supose que com fa sempre el fidel escuder, el PSOE, ho impedirà.
A veure si tenim sort i quan torne a vindre per terres valencianes, ens convida a l'aquelarre portuari o com dirien en el meu poble «fem una ajuntà i xarrem
». Estefania Blanesés Diputada d'Unides Podem - Esquerra Unida PV a les Corts
|| * Creative Commons que republiquem pel seu interès desde Nosaltres La Veu
Pero la sola posibilidad de medir fuerzas con una potencia nuclear en territorio europeo debería hacer pensar a cualquier gobierno que no hay nada que ganar y sí mucho que perder. Acercar las fuerzas de la OTAN a Moscú puede dar más poder a EE.UU. pero es un riesgo inasumible para Europa.
La Guerra Fría cada vez está más lejos en el tiempo, pero, de vez en cuando, sus gélidas temperaturas vuelven como un recuerdo vivo que casi quema. Está pasando con la crisis de Ucrania. Nadie sabe qué ocurrirá si la OTAN mantiene su intención de acercarse a Moscú y los rusos hacen en el Donbass lo mismo que hicieron con Crimea, y ello produce vértigo. La ministra Robles ofreciendo a la patrulla Águila para meter miedo a los rusos desde Bulgaria es ya lo que nos faltaba. España, con su potencial estratégico en energías renovables y con un gaseoducto que nos comunica con Argelia, no es un país cualquiera en lo que se refiere a esta crisis. Por eso quizá no haya sido muy inteligente poner el foco mediático en los cazas y en una fragata que lleva el nombre, nada menos, que del mutilado guipuzcoano (no había batalla en la que no perdiera algún miembro) Blas de Lezo. Mal presagio.
Es evidente además que el furor pro-estadounidense de la parte socialista del Gobierno, en caso de conflicto armado, le crearía un problema al menos con UP, con ERC y con Bildu. A partir de ahí, tener que formar el partido español de la guerra con el PP y puede que con un Vox que por fin tiene la oportunidad de demostrar que son ultraderecha sí, pero antes pro-americanos que pro-rusos, no parece la jugada más inteligente. Un conflicto armado le puede venir bien a un Biden en horas bajas, pero pensar que la imagen de Sánchez y Robles pasando revista a las tropas camino de Bulgaria va a reforzar al Gobierno no demuestra mucho talento comunicativo.
En la geopolítica no hay buenos y malos por mucho que Robles diga que la OTAN nació para defender los derechos humanos, la paz, la democracia y hasta al colectivo LGTBI. En la geopolítica hay intereses estratégicos de Estados y de empresas más o menos vinculadas a Estados. Incluso durante la Guerra Fría, donde parecía que los bloques eran ideológicos, la realidad histórica nos muestra que la ideología no era el medidor más adecuado para entender las relaciones internacionales en eso que Hobsbawm llamó el breve siglo XX.
Por eso creo que conviene dejar la pasión política para las cosas domésticas de la provincia España y sus naciones, y hacer que la única emoción que domine nuestro pensamiento hacia Ucrania sea el horror ante la posibilidad, por remota que parezca, de una guerra en Europa. Defender la paz supone hoy decir claramente que la OTAN no existe para proteger los derechos humanos y la democracia, sino para defender los intereses de EE.UU.. Y todo el mundo sabe que esos intereses no siempre son los de Europa.
Defender la paz supone asumir que es lógico que Rusia no quiera bases estadounidenses cerca de sus fronteras. Eso no convierte a Rusia en una URSS promotora del antiimperialismo en el mundo, ni hace que Putin sea de izquierdas, como sueñan en su nostalgia masturbatoria diferentes tribus de roji-pardos. Rusia defiende su seguridad y sus áreas de influencia como todos pero no es el faro del proletariado.
Defender la paz supone entender que Europa, más allá de ideologías, necesita una política exterior propia que le garantice una vecindad razonable con Rusia. De ello depende la estabilidad económica y energética de la propia Unión. Nadie ha sabido explicar todavía qué ganamos los europeos con la ampliación de la OTAN hacia el este. Eso de que la Patrulla Águila va a defender la democracia y los derechos humanos en Ucrania no se lo cree nadie. Les aseguro que Robles tampoco. Esto va de intereses, de geopolítica, de energía, de economía y de si Europa (o al menos Alemania) pinta algo como actor internacional.
Qué harías tú en un ataque preventivo de la URSS, se preguntaban los Polanski y el ardor en los 80. Rusia hoy no es como la URSS en los 80. Al menos en teoría, tendría poco que hacer frente al potencial militar de la OTAN. Pero la sola posibilidad de medir fuerzas con una potencia nuclear en territorio europeo debería hacer pensar a cualquier gobierno que no hay nada que ganar y sí mucho que perder. Acercar las fuerzas de la OTAN a Moscú puede dar más poder a EE.UU. pero es un riesgo inasumible para Europa.
Ojalá haya alguien del PSOE que le diga a Sánchez que el error del chuletón o que diera por bueno el bulo contra Garzón son fallos nimios comparados con lo que representaría que España se comprometiera con entusiasmo en acciones militares contra Rusia.
Publicado en Contextos Puedes leerlo porque la fuente y Crònica son Creative Commons
Los índices de precios están alcanzando los niveles más altos de los últimos treinta años ante la pasividad de las instituciones que nos habían asegurado que son las únicas que podrían evitarlo, los bancos centrales.
A ellos se les encomendó garantizar la estabilidad de los precios y para conseguirlo reclamaron y consiguieron todos los privilegios y competencias posibles: disponen del personal más cualificado y bien retribuido que constantemente nos está diciendo que sabe lo que va a ocurrir en nuestras economías, ahora y en el futuro; son plenamente independientes para diseñar y ejecutar la política monetaria; tienen poder ilimitado para crear dinero y un control prácticamente absoluto sobre todo lo que ocurra en el sistema financiero.
Sin embargo, los bancos centrales no han sido capaces de prever que los precios se iban a disparar. Y, lo que es mucho peor, no pueden hacer nada para evitarlo, salvo subir tipos de interés y dejar de financiar a los gobiernos (directamente o por la puerta de atrás), dos medidas que provocarían un destrozo descomunal en todas las economías sin que sea seguro que frenasen la inflación actual.
La explicación de por qué los bancos centrales están resultando tan incompetentes para evitar un episodio de inflación tan preocupante, por su magnitud y por el momento en que se produce, es bastante fácil: el fundamento de su actuación está plagado de falsedades sobre el funcionamiento real de las economías y la naturaleza de la inflación.
Los bancos centrales asumieron la tesis monetarista y combaten la inflación como un fenómeno de raíz exclusivamente monetaria, es decir, tan solo provocada por un exceso de dinero en circulación y/o de la demanda de dinero. En consecuencia, suponen que para evitarla simplemente hace falta subir el precio del dinero, los tipos de interés.
Es cierto que esto último podría conseguirse si la inflación está ocasionada por un exceso de demanda pues resulta probable que, con financiación más cara, disminuyan el consumo y la inversión. Pero también lo es que, si se hace eso, se provoca un freno considerable de la actividad económica que trae consigo desempleo, una enorme caída de la inversión y de la vida empresarial y un gran aumento de la deuda. Es lo que han hecho en las últimas cuatro décadas casi todos los bancos centrales (unos, como el Banco Central Europeo, más que otros): tratar de bajar la fiebre del enfermo quitándole la vida.
La realidad es que la inflación no es un fenómeno exclusivamente monetario, sino que tiene que ver con la pugna entre los sujetos económicos por la percepción de rentas en los mercados de bienes y servicios y por eso no se le puede hacer frente solo con una medida monetaria.
Por otro lado, el propio comportamiento de los bancos centrales multiplicando la oferta monetaria en los últimos trece años sin que subieran los precios desmiente otro supuesto erróneo que sostiene su política monetaria. Aumentar la masa monetaria no tiene por qué provocar inflación si los medios de pago no llegan a las empresas y familias o si, llegando, hay oferta suficiente.
Otro supuesto erróneo que se utilizó para justificar la independencia de los banco centrales centrados en el objetivo de la estabilidad de precios fue que los gobiernos son, por definición, manirrotos e incapaces de llevar a cabo políticas fiscales de contención del gasto. La experiencia también ha demostrado que si alguna institución no ha tenido límite a la hora de gastar dinero en fines que no está del todo claro que hayan sido los convenientes (como salvar a bancos quebrados por su gestión irresponsable o enriquecer sin límite a los grandes propietarios) han sido precisamente los bancos centrales.
E igualmente se ha comprobado que se trataba de una auténtica ingenuidad (por no llamarla directamente mentira) establecer como punto de partida que los mercados financieros son estables y los que han de disciplinar a los gobiernos y empresas que no actúan convenientemente, razón por la cual se estima que deben ser quienes los financien y no los bancos centrales. La evidencia absoluta es que los mercados financieros son justamente lo contrario, muy inestables e indisciplinados; no los que pueden imponer disciplina sino quienes la pierden constantemente.
Y, por último, es otra auténtica falacia considerar que la política monetaria que llevan a cabo los bancos centrales es una misión técnica y ajena a la controversia política. La realidad también muestra sin lugar a dudas que las medidas que toman tienen un efecto muy desigual sobre el patrimonio y las decisiones económicas de los sujetos, es decir, que son tan políticas como puedan serlo las medidas fiscales que adoptan los gobiernos.
La consecuencia de todos esos errores y falsedades es que los bancos centrales han venido actuando como fuentes de rentas financieras extraordinarias para determinados grupos sociales mientras que frenaban constantemente la actividad productiva de las empresas y el bienestar de los hogares y provocaban el aumento de la deuda. No han conseguido alcanzar ningún objetivo positivo: la subida muy limitada en los precios que se ha producido en las últimas tres décadas no es un tanto que se puedan apuntar como propio los bancos centrales. Se debe, realmente, a la globalización que ha permitido la entrada en el mercado de docenas de millones de trabajadores asiáticos con salarios de miseria, a la desindustrialización y al debilitamiento del poder sindical. Lo que sí provocaron los bancos centrales, como he dicho, fue que las fases de recesión fuesen más acentuadas y eso ha hecho que durante muchos años no hayan tenido que luchar contra la inflación sino contra la deflación, la bajada de precios como consecuencia de la falta de empuje de las economías.
No se trata de simples equivocaciones. Son mentiras porque, como dijo Joseph Stiglitz en su artículo Mentiras graves sobre los bancos centrales, estos asumieron estos principios «justo cuando los testimonios empíricos estaban desacreditando las teorías en que se basaban».
Ahora pagamos las consecuencias. Los bancos centrales están paralizados porque no disponen de medidas eficaces para hacer frente a subidas de precios que están provocadas por desajustes en la economía real y no por causas monetarias. ¿Para qué va a servir que suban los tipos de interés cuando los precios aumentan porque las cadenas de suministro están bloqueadas? ¿Cabe pensar que el aumento de costes financieros provocado por tipos más elevados no se va a trasladar a los precios?
La combinación de la crisis industrial global manifestada ya antes de la pandemia y los efectos de esta última han dejado desnudos a los bancos centrales. El armamento ideológico que los ha pertrechado desde que son independientes les impide enfrentarse con eficacia a la inflación cuando no nos podemos permitir que se aborte la recuperación ya de por sí débil y problemática en la que estamos.
Centrarse ahora en la inflación olvidando la necesidad de crear empleos y de evitar nuevas crisis empresariales es suicida; hacerle frente con medidas exclusivamente monetarias cuando proviene principalmente de un bloqueo de la oferta y del poder sobre el mercado de grandes oligopolios es un dislate; dejar que la imprescindible financiación pública de la inevitable transición eco-digital que se acerca quede en manos de los mercados es dinamitarla; seguir haciendo una política monetaria que concentra la riqueza y aumenta la desigualdad sin cesar es incendiario.
Urge cambiar el estatuto de los bancos centrales y la orientación de la política monetaria para hacer frente a la situación actual y al futuro económico más inmediato. Es imprescindible establecer que no persigan la estabilidad de precios como único objetivo sino también la generación de actividad productiva y el empleo, la sostenibilidad y la equidad; deben asumir la financiación de los gobiernos para frenar el crecimiento de la deuda pública y hacer posible la inevitable transición ecológica y digital que se avecina; han de liderar planes de reestructuración de la deuda acumulada a causa de la pandemia; deben actuar coordinadamente para conseguir el buen funcionamiento del conjunto de las políticas económicas; y han de actuar sometidos al debate y escrutinio público porque no toman decisiones técnicas sino tan políticas como las que adoptan los gobiernos.
Juan Torres López || * Creative Commons que republicamos por su interés
Diuen les males llengües que el castellà està en perill. Per sort, la llengua castellana no corre cap perill i dic per sort, perquè també és la meua llengua. Algunes tenim la fortuna de tindre dues llengües maternes, cosa que hauria de considerar-se tot un privilegi. A les persones nascudes en determinats territoris, com les valencianes, catalanes i balears, les gallegues o les basques i asturianes, podríem dir que ens ve de sèrie, sense cost addicional. Ho aprenem de manera natural a casa des de la infància, l'estudiem a les escoles, l'escoltem al carrer. Però aquesta riquesa cultural sembla molestar a uns pocs, arriben a qüestionar que la llengua siga cultura. Una cultura immaterial que no podem penjar a una paret, no podem posar-la dins d'una vitrina, guardar-la a una caixa de seguretat, tan sols la podem conservar, utilitzant-la.
Hi ha lleis europees i estatals, la mateixa Constitució Espanyola, que parlen de la necessitat de promocionar i protegir les llengües minoritàries. En lloc d'açò, els partits de dreta i extrema dreta, l'empren com a eina de confrontació i per a generar l'odi, sense cap escrúpol en usar un xiquet al qual diuen defensar. Una confrontació cuinada per les tres dretes, que fan servir comparacions com l'Apartheid, la segregació racial als Estats Units, el terrorisme d'ETA o demanen que s'aplique un 155 educatiu. Una confrontació fictícia que en el dia a dia dels nostres pobles no existeix. Perquè el País Valencià, com molts altres llocs, és terra de migrats. La família de ma mare, per exemple, és tota andalusa, ella va arribar amb tretze anys a Alcoi, no va estudiar cap curs ací, però va aprendre perfectament a entendre i parlar el valencià, sense traumes, no com una imposició, sinó per pura lògica i integració. Ara per ara ocorre el mateix, les famílies nouvingudes no mostren cap oposició que les seues filles i fills aprenguen la llengua de la terra d'acollida. Quan l'aprenentatge es fa des de l'escola garanteix l'accés en igualtat de dret a tot l'alumnat per igual, sense distinció de classe.
El problema ve quan es pretén regular, però al temps es deixa a l'arbitrarietat. Al País Valencià es va aprovar la Llei d'ús i ensenyament del valencià l'any 83. Aquesta llei ja diferenciava a les poblacions valencianoparlants de les castellanoparlants, és a dir, una llei que discrimina territorialment. Entenc que la intenció era la inclusió de forma progressiva en les poblacions on tradicionalment predominava l'ús del castellà, sembla raonable. Però no acaba ací, perquè també deia «Tot açò, sense perjudici que els pares o tutors residents a les zones susdites puguen obtenir l'exempció de l'ensenyament del valencià per a llurs fills i tutelats, quan així ho sol·liciten en formalitzar-ne la inscripció». Traducció: a les zones castellanoparlants no es va aplicar aquesta llei, totes les famílies van demanar l'excepció i per tant milers de xiquetes i xiquets mai van estudiar el valencià. Però les conseqüències afecten a totes, perquè a nosaltres ens van negar el dret a utilitzar el valencià en gran part de la nostra terra i el que em sembla més trist, a generacions senceres se'ls va negar el dret a aprendre valencià. Amb les noves lleis educatives i de plurilingüisme ha millorat i es marquen uns mínims per a tots els centres, sense excepcions generalitzades.
Una altra de les grans mentides és, quan es diu que el castellà està en perill i que a més la immersió lingüística fa que l'alumnat no domine el castellà. El castellà el tenim per tot arreu, a la televisió, al cinema, a les xarxes, a la premsa, també a l'escola... Cap estudiant de comunitats autònomes amb llengua pròpia, desconeix o no domina perfectament el castellà. Tot el contrari, la meua filla ha anat a l'escoleta en valencià des dels set mesos, estudia tercer de primària en una escola pública en valencià, vivim a una ciutat que predomina l'ús del valencià, a casa i a l'entorn més proper, parlem en valencià i per a la meua desesperació, la xiqueta parla majoritàriament en castellà. Vull pensar que li passarà amb el temps, però reflecteix la gran influència externa que ens arriba contínuament.
Clarament, la meua conclusió és que sí que corren perill les llengües, però no el castellà precisament, també és cert que per açò tenim al sr. Cantó vetlant per ell des de l'Oficina del Español. Qui-sap-lo que hauria sigut del Español, si no fos pel seu gran treball, no eixes min mundes d'escriptores com Almudena Grandes, Gloria Fuertes o Miguel Hernández..., que no han fet res per la llengua.
Ironies a banda, la llengua ha perdurat durant segles perquè les nostres avantpassades l'han utilitzat, la meua àvia no havia estudiat, però va contribuir al fet que arribés fins a nosaltres. Sols per açò, li ho devem a totes les àvies, hem d'estimar-la, cuidar-la i protegir-la.
Menys parlar de llengua i més parlar la llengua, la nostra llengua.
|| * Creative Commons que republiquem pel seu interès
El 18 de desembre, EUPV durà a terme la seua XIII assemblea ordinària. Els més de trenta anys d'existència ens han servit per dur endavant un treball polític i social arrelat al poble valencià, a la defensa de la nostra identitat, cultura i llengua. Una trentena d'anys defensant els interessos de la classe treballadora, els drets humans, la justícia i la igualtat social, la propietat pública dels serveis bàsics i la imprescindible defensa del nostre medi natural. Un llarg recorregut que, com és normal, ha tingut encerts i desencerts, però que sens dubte ha estat al servei de les propostes transformadores des de l'esquerra més lluitadora i reivindicativa.
Hereus com som del fil roig de la història, de la gent que malgrat les penúries, les repressions i les persecucions, ha mantingut alta la senyera de la llibertat i l'alliberament de la humanitat, continuem treballant per avançar en la construcció d'una nova societat radicalment diferent de la condicionada per un sistema capitalista depredador de la vida de les persones i del planeta. La nostra capacitat orgànica i de proposta política és un referent important dins del conjunt de l'esquerra. La nostra força municipalista, la nostra militància arreu de totes les comarques del País Valencià, la nostra presència activa en totes les institucions on hem estat, sempre hi han deixat empremta.
Fou un repte tornar a estar presents a les Corts Valencianes després d'aquell cop dur d'haver-nos quedat a molt poques dècimes de superar la barrera electoral autonòmica del 5%, però ho aconseguírem i, a més a més, per primera vegada en la història formem part del govern de la Generalitat. Des d'aquest govern duem polítiques que fins ara ningú no havia gosat fer. En polítiques de participació ciutadana destaca entre altres moltes iniciatives més, la posada en marxa dels pressupostos participatius autonòmics. Som el primer territori de tot l'Estat que duem a la pràctica la participació directa dels ciutadans en l'elaboració de part dels pressupostos autonòmics. Una iniciativa que, sens dubte, incentivarà l'avanç en l'aplicació de noves formes de fer política on la veu directa de la ciutadania tindrà partides econòmiques compromeses. En polítiques de memòria hem impulsat «l'Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats Públiques». Hem dut a terme l'exhumació de les fosses en cementeris i cunetes de tot el País Valencià. S'ha creat un banc d'ADN perquè la ciutadania afectada puga trobar les restes dels seus familiars desapareguts. Hem situat rl govern de la Generalitat en el primer lloc dels governs autonòmics al rànquing Dyntra en transparència. En polítiques de cooperació hem duplicat les ajudes a projectes de solidaritat, passant dels 32.653.950€ de l'any 2019 als 66.901.540€ per al 2022. Al mateix temps hem influït des de la nostra presència al govern en la reversió dels serveis sanitaris privatitzats i en totes les mesures que han construït un escut social davant la crisi econòmica provocada pels efectes de la COVID-19.
Ha estat un repte mantenir-nos ferms davant els mals auguris que pronosticaven la desaparició del nostre espai del mapa polític de l'Estat, i el nostre referent Estatal, IU-Federal amb UP, ha aconseguit ser una peça clau en la governabilitat del primer govern de coalició de tot el procés posterior a la dictadura. Sens dubte, hem demostrat capacitat de lluita, d'adaptació i lectura de les realitats objectives que hem viscut. Així, vam apostar de manera decidida per disposar la nostra organització a l'objectiu de les confluències, a la unitat amb les noves expressions sorgides de les demandes del 15M, de les Marxes de la Dignitat i de totes les manifestacions socials on hem estat presents. Aquesta realitat ens ha permès crear l'espai d'Unides Podem-Esquerra Unida; una decisió encertada en el moment històric recent.
Ara es tracta d'analitzar de nou el context actual i les oportunitats que s'obren per tal de fer avançar les posicions del conjunt de les idees de progrés d'enfront de l'avanç ultraconservador creixent. Cal, per tant, més unitat i estirar amb més força totes i tots cap a la mateixa direcció. Cal teixir noves aliances per fer un País i un Estat al servei de les persones i les seues necessitats.
Són molts reptes que hem inclòs al nostre document polític que ja s'han estat reflexionant i debatent en les nostres assemblees de base, però el més important serà fer arribar a la societat la proposta política que s'hi acorde, com a mínim, les idees força de les quals destacaria tres: la voluntat d'EUPV de treballar per la construcció d'un gran bloc històric pel canvi de totes les forces a l'esquerra del PSOE amb possibilitats de ser hegemònic; l'aposta clara i decidida per un procés constituent d'una República Federal Plurinacional construïda des de la lliure adhesió dels pobles mitjançant l'exercici de l'autodeterminació; i posar les dues propostes anteriors al servei de les necessitats i aspiracions de la ciutadania, i de la conservació i recuperació del medi natural. Sense aquesta darrera premissa cap política no té sentit.
EUPV treballarà, com sempre ho ha fet, per servir a la classe treballadora, al costat de la gent que pateix la precarietat i en la recerca d'un model social just, igualitari i respectuós amb la natura. Continuem pensant que les idees no viuen sense organització, però conscients que a cada moment històric li correspon una manera d'organitzar-se. Al segle XXI cal buscar noves formes de fer. En això estem: en teixir noves aliances.
Sergi Rodríguez secretari d'interior d'EUPV
|| * Creative Commons que republicamos por su interés
La psiquiatria fins fa algunes dècades era coneguda poc més que pels mal anomenats manicomis. Una comissió ministerial per a la reforma psiquiàtrica creada el 1983 va elaborar unes recomanacions que van permetre avanços significatius, tot i que, de manera desigual i insuficient. Molta conscienciació i treball de professionals han fet avançar la concepció d'aquesta disciplina mèdica en una salut mental comunitària per a integrar una visió més holística, més social i amb l'orientació de millorar capacitats i recursos personals per a afrontar les situacions en les que es troben les persones que ho sofreixen.
La salut és un estat de benestar físic, mental i social complet, i no només l'absència d'afeccions o malalties. Una definició encunyada en el preàmbul de la Constitució de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i adoptada per la Conferència Sanitària Internacional celebrada a Nova York el 1946. Per tant, l'atenció a la salut mental és molt més que tractament psiquiàtric i terapèutica farmacològica.
Però l'Estat espanyol continua sent un dels països europeus amb menor despesa pública en salut mental. L'OMS calcula que aproximadament el 25% de la població tindrà algun problema relacionat amb la salut mental al llarg de la seua vida. En la literatura científica del ram es troba clarament la relació entre malalties psicosocials i com la crisi econòmica, la precarietat laboral, la desocupació, l'exclusió social o situacions d'incertesa vital. La pandèmia per la COVID-19 ha posat damunt la taula, entre molts altres problemes i prioritats, la situació de l'atenció de la salut mental, i molt especialment el seu impacte sobre la població juvenil. Dades de la Fundació ANAR afirmen que les idees i intents suïcides infanto-juvenil han augmentat en 1,9%. Un altre estudi d'UNICEF calcula que fins al 73% d'adolescents i joves consultats sentien la necessitat de demanar ajuda en relació al seu benestar físic i mental. I ara per ara, cal assenyalar que al 2019 el suïcidi s'ha convertit en la primera causa de defunció en la joventut d'entre 15 a 29 anys del país, que s'han vist incrementats en un 30%.
Actualment i a proposta d'Unides Podem-EU tenim una proposició de llei en el Congrés dels Diputats/des i pròximament també estarà enregistrada la pròpia a les Corts Valencianes. Un nou impuls i regulació que assegurarà una atenció de qualitat atenent la salut mental com una qüestió que es veu influïda per raó de classe, de gènere i d'interseccionalitat. Una oportunitat per al reconeixement per la normativa d'una concepció integral de la salut, que entenga la persona com un sistema dinàmic i una atenció entre les dimensions psicològiques, socioculturals, biològiques i materials de les problemàtiques de salut mental, així com superar la patologització de les qüestions socials i la seua medicalització.
|| * Creative Commons que republicamos por su interés, Cristian Veses és Sotssecretari de la Conselleria de Participació que encapçala Esquerra Unida
¿Cómo va la recuperación mundial tras la pandemia de COVID? El consenso económico es que las principales economías se están recuperando rápidamente, impulsadas por el aumento del gasto de los consumidores y la inversión empresarial. El problema que tenemos por delante no es un retorno al crecimiento económico sostenido, sino el riesgo de una inflación más alta o más duradera de los precios de los bienes y servicios que podría obligar a los bancos centrales y otros prestamistas a subir las tasas de interés. Y eso podría conducir a la quiebra de empresas muy endeudadas y luego a una nueva crisis financiera.
Si bien ese riesgo estará claramente presente durante los próximos dos años, ¿habrá realmente una recuperación sostenida del crecimiento económico durante los próximos cinco años? Recordemos las previsiones oficiales. El FMI calcula que para 2024 el PIB mundial seguirá estando un 2,8% por debajo de lo que pensaba que estaría antes de la recesión pandémica. Y la pérdida relativa de ingresos es mucho mayor en las llamadas economías emergentes; excluyendo China, la pérdida es cercana al 8% del PIB en Asia y al 4-6% en el resto del Sur Global. De hecho, las previsiones de crecimiento del PIB real medio anual en prácticamente todas las principales economías apuntan a un crecimiento menor en esta década en comparación con la década de 2010, que denominé la Larga Depresión.
Parece que no hay evidencia para justificar la afirmación de algunos optimistas habituales de que el mundo capitalista avanzado está a punto de experimentar una década de 2020 "feliz" como lo hizo Estados Unidos brevemente en la década de 1920 después de la epidemia de gripe española. La gran diferencia entre la década de 1920 y la de 2020 es que la recesión de 1920-21 en los EEUU y Europa eliminó el 'bosque muerto' de empresas ineficientes y no rentables para que los supervivientes fuertes pudieran beneficiarse de una mayor participación de mercado. Después de 1921, Estados Unidos no solo se recuperó sino que entró en una (breve) década de crecimiento y prosperidad. Durante los llamados locos años veinte, el PIB real de EEUU aumentó un 42% y un 2,7% anual per cápita. Ahora no se pronostica nada parecido.
Y la razón es evidente para la teoría económica marxista. Un auge prolongado solo es posible si ha habido una destrucción significativa de valores del capital, ya sea físicamente o por devaluación, o ambos. Joseph Schumpeter, el economista austríaco de la década de 1920, siguiendo el ejemplo de Marx, llamó a esto "destrucción creativa". Solo limpiando el proceso de acumulación de tecnología obsoleta y capital fallido y no rentable, la innovación de nuevas empresas podría prosperar. Schumpeter visionó este proceso como la ruptura de los monopolios estancados y su reemplazo por empresas innovadoras más pequeñas. Por el contrario, Marx concibió la destrucción creativa como la creación de una mayor tasa de rentabilidad después de que los pequeños y los débiles fueran devorados por los grandes y los fuertes.
Es cierto que las ganancias corporativas globales, después de desplomarse un 35% el año pasado, han experimentado una gran recuperación este año y están en camino de terminar el año al menos un 5% por encima de su tendencia prepandémica. Pero si es correcto, esto contrastaría con el PIB real mundial que se espera que se mantenga 1.8% pt por debajo de su tendencia prepandémica.
Este aumento en las ganancias ha estimulado una cierta recuperación en la inversión productiva (capex), lo que quizás haya producido un aumento del 5-10% en 2021. Pero los economistas de JP Morgan piensan que esto podría ser de corta duración, ya que su herramienta de pronóstico sugiere una caída en la inversión "a pesar del fuerte crecimiento de los beneficios".
La marcada diferencia entre el crecimiento de las ganancias y el crecimiento de la inversión productiva es un indicador clave de que la década de 2020 no será como la de 1920 en Estados Unidos o en cualquier otro lugar. Hay dos razones clave: primero, la baja rentabilidad continua (con eso se entiende las ganancias en relación con la inversión total en los medios de producción y la fuerza de trabajo); y segundo, el crecimiento de la deuda de las empresas, ya de por si alta. Para evitar una caída como la de 1920-21 o 1929-32, en la Gran Recesión de 2008-9 los gobiernos y los bancos centrales redujeron las tasas de interés a cero y durante la crisis del COVID 19 se sumaron a la política de dinero fácil con enormes programas de estímulo fiscal. El resultado es que no ha habido ninguna limpieza de "madera muerta" empresarial. De hecho, las llamadas empresas zombis (donde las ganancias no son suficientes para cubrir los costes de los préstamos) todavía están aquí y en números crecientes.
He mencionado el ascenso de los zombies en muchas ocasiones. Pero hay nueva evidencia que respalda el por qué de estas empresas zombis. Dos economistas marxistas argentinos, Juan Martín Grana y Nicolás Aguina, presentaron recientemente un excelente artículo sobre las empresas zombis, titulado "Una perspectiva marxista y minkiana sobre las empresas zombis". Vea esta grabación de YouTube de 22.36 a 42.30. https://www.youtube.com/watch?v=4GWUkbGaD-U . Grana y Aquina muestran empíricamente que 1) estas empresas zombis han aumentado en número desde la década de 1980 y 2) la causa no es el aumento de costes o el tamaño de su deuda, sino simplemente que estas empresas tienen tasas de ganancia de producción mucho más bajas, lo que las obliga pedir prestado más. Así que los zombis tienen una causa marxista, no minskyeana.
De hecho, debido a la baja rentabilidad del capital productivo en la mayoría de las principales economías en las dos primeras décadas del siglo XXI. En este siglo, las ganancias del capital productivo se han desviado cada vez más hacia la inversión en bienes raíces y activos financieros, donde las 'ganancias de capital' (ganancias por aumentos de los precios de las acciones y de las propiedades) han generado ganancias mucho más altas. Durante las últimas dos décadas, el aumento en el valor de los activos se ha debido principalmente a aumentos de precios, más que a través del ahorro y la inversión acumulados. McKinsey (ver más abajo) estima que algo menos del 30% del crecimiento del patrimonio neto en términos absolutos fue impulsado por nuevas inversiones, mientras que aproximadamente tres cuartas partes fueron impulsadas por aumentos de precios. Esto es ganar dinero con dinero y no con la explotación de la fuerza de trabajo. Por lo tanto, estas ganancias son a expensas de quienes venden con pérdidas; y / o potencialmente "ficticias", ya que eventualmente los beneficios no se realizarán si el sector productivo se desploma.
Según un nuevo informe del McKinsey Global Institute, dos tercios del patrimonio neto global (es decir, el valor de mercado de los activos menos la deuda) se almacenan en bienes raíces y solo alrededor del 20 por ciento en otros activos fijos. Los valores de los activos (inmobiliarios y financieros) son ahora casi un 50 por ciento más altos que el promedio a largo plazo en relación con el ingreso global anual. Y por cada $ 1 en nueva inversión neta, la economía global creó casi $ 2 en nueva deuda. Los activos y pasivos financieros mantenidos fuera del sector financiero crecieron mucho más rápido que el PIB, y a un promedio de 3,7 veces la inversión neta acumulada entre 2000 y 2020. Si bien el coste de la deuda se redujo drásticamente en relación con el PIB, gracias a las tasas de interés más bajas, la relación entre el volumen de lospréstamos y el valor producido hace"plantear interrogantes sobre la exposición financiera y cómo el sector financiero asigna capital a la inversión".
Los precios más altos de los activos representaron alrededor de las tres cuartas partes del crecimiento del patrimonio neto entre 2000 y 2020, mientras que las nuevas inversiones representaron solo el 28 por ciento. El valor de los activos y el capital social de las empresas se ha diferenciado del PIB y de los beneficios empresariales durante la última década. Desde 2011, los activos reales corporativos totales crecieron como promedio ponderado 61 puntos porcentuales en relación con el PIB en los diez países. Pero las ganancias corporativas que sustentan esos valores disminuyeron un punto porcentual en relación con el PIB a nivel mundial.
A McKinsey le preocupa que este creciente nivel de especulación en activos no productivos financiados con más deuda pueda volverse problemática. "Estimamos que el valor neto en relación con el PIB podría disminuir hasta en un tercio si la relación entre riqueza e ingreso volviera a su promedio durante las tres décadas previas a 2000. Evaluando escenarios que incluyen esta reversión del valor neto en relación al PIB, una reversión de los precios de la tierra y los rendimientos de alquiler a los niveles de 2000, y en un escenario en el que los precios de la construcción se movieron en línea con el PIB desde 2000, encontramos que el valor neto del PIB por país disminuiría entre un 15 y un 50 por ciento en los diez países estudiados". En otras palabras, un colapso financiero y de propiedad.
Ahora, algunos economistas ortodoxos han argumentado que la brecha entre rentabilidad e inversión es engañosa porque las corporaciones han estado invirtiendo cada vez más en lo que se denominan "intangibles". Los intangibles se definen de diversas maneras como la inversión en derechos de propiedad intelectual para software, publicidad y marca, investigación de mercados, capital organizativo y capacitación. Estas inversiones no cuestan tanto como invertir en fábricas, oficinas, plantas, maquinaria, etc. (activos tangibles) y, sin embargo, generan muchas más ganancias y productividad. O eso dice el argumento.
Durante los últimos 25 años, McKinsey descubrió que la proporción de intangibles en el crecimiento de la inversión corporativa total fue del 29% en comparación con solo el 13% en tangibles. La OCDE informó en 2015 que los activos intangibles habían esperado retornos del 24 por ciento, la tasa más alta entre las categorías de activos producidos.
Pero aquí está el problema. A pesar del hecho de que el comercio digital y los flujos de información han crecido exponencialmente en los últimos 20 años, los intangibles siguen siendo apenas el 4% del patrimonio neto. No son decisivos para generar mayores inversiones entre las corporaciones de las principales economías. Los activos fijos y los inventarios son seis veces mayores.
Sigue siendo cierto que lo que importa es la inversión en activos productivos tangibles. Como dice McKinsey: "Nuestro análisis confirma que los excedentes operativos brutos, que son el valor generado por las actividades operativas de una empresa después de restar los salarios, aumentan junto con un grupo creciente de activos producidos, que son activos resultantes de la producción, incluyendo maquinaria y equipo e infraestructura, así como inventarios y objetos de valor". Cuanto mayor es el valor de los activos producidos, más contribuye cada trabajador en una economía al PIB, es decir, a una mayor productividad del trabajo.
Pero la rentabilidad de los activos productivos tangibles ha ido cayendo. Entonces, como dice McKinsey: "Si una empresa invierte, digamos, $ 1 millón en maquinaria nueva, ¿el valor de operar esa maquinaria para producir un producto superará el valor de la tierra debajo de la fábrica donde se encuentra la maquinaria? Si un individuo invierte en una propiedad de alquiler, ¿valdrá la pena hacer mejoras en la propiedad para aumentar lel alquiler en comparación con simplemente esperar a que se revalorice el precio de mercado? Solo por esa razón, no es probable que la década de 2020 sea "feliz".
https://thenextrecession.wordpress.com/2021/11/19/whither-the-global-economy/
|| * Creative Commons que republicamos por su interés
