Les dades són aterridores: el 21,9% dels catalans viuen amb rendes inferiors al llindar de la pobresa, el 28% dels nens viuen en famílies pobres. Realment es pot parlar amb propietat de democràcia amb aquests nivells de desigualtat? On són les condicions mínimes d’igualtat de les que parlava Claude Lefort com a requisit perquè la democràcia sigui possible? ”La segregació”, escrivia, “pot suscitar una dissolució dels referents de la sociabilitat, una desinserció que arriba fins a l’extrem que molts joves veuen afectat l’ús de la llengua i de les categories de l’enteniment”. És a dir, una minva dels instruments bàsics de socialització.
Des de 2008, la pobresa s’ha disparat a Catalunya. La pobresa és silenciosa perquè la gent que la pateix sent pudor, enmig d’una societat que, per por, estigmatitza als perdedors, i no té energia i recursos per aixecar la veu. I ocupa un espai cada vegada més abandonat pels Governs de l’austeritat, on les organitzacions socials intenten salvar discretament el desistiment de responsabilitats de l’Estat. Quins missatges reben els pobres dels governs? La restricció de les ajudes a què tenen dret, el suport als bancs quan arriba el moment d’executar el desnonament i deixar-los sense habitatge, la persecució dels tripijocs amb els que intenten seguir endavant i un discurs, per justificar les retallades, que posa el focus en els abusos d’uns pocs per estigmatitzar a molts. Ha estat necessari que la imatge de les persones furgant els contenidors es convertís en experiència ciutadana quotidiana perquè la qüestió de la pobresa saltés a primera pàgina.
La pobresa és una hecatombe personal: que expulsa molta gent de la societat i que situa a milers de nens en la via de la marginació social. Però és també un gran fracàs col·lectiu. ”La solidaritat orgànica” de la qual parlava Durkheim, que treballen una societat, s’ha trencat en la cursa cap a la desigualtat. Per descomptat, la coartada és la crisi. La pobresa i la desigualtat són presentades com fatalismes per justificar la inoperància dels poders públics, que no les tenen tan sols en les seves prioritats. En realitat, la pobresa és un efecte del creixement imparable de les desigualtats dins dels països del primer món, fruit de diversos factors, entre d’altres: “la nova economia de l’immaterial, que troba la seva prolongació en l’auge del sistema financer i trenca l’antiga cohesió social “(Daniel Cohen), la translació a Europa de la cultura de menyspreu als perdedors, tan estesa als Estats Units, i el mite de l’”economia de filtració descendent” que diu que l’única manera que els pobres puguin millorar la seva posició és que els rics s’enriqueixin encara més, teoria que com la pràctica demostra ve millorant la posició dels rics i agreujant la dels pobres.
El resultat és aquest empobriment d’una part importantíssima de la societat sense que les institucions públiques facin el més mínim per corregir-ho, entestades amb unes polítiques d’austeritat que no fan sinó agreujar la situació dels que no se senten: mig milió de conciutadans han ingressat en la pobresa en els últims tres anys. I tal és la passivitat institucional, només mitigada per l’agosarat esforç de molts assistents socials, que fa l’efecte que hem tornat a temps passats, anteriors al model de benestar europeu, en què es donava per fet que dels pobres ja es encarregaven l’Església i les organitzacions caritatives. A la humiliació de la pobresa, s’uneix una segona humiliació: l’Estat es va desentenent d’ells. Els que estan en els marges tendeixen a votar poc i no tenen veu. Els pobres no molesten.
La pobresa expressa una fallida institucional massa gran perquè, en aquests dies de confrontació política, siguin emprats per practicar l’avantatgisme. Ni és acceptable que els que governen s’escudin en l’”estricta i imperiosa necessitat de les retallades”, ni que s’utilitzi per desqualificar el projecte independentista. Ara que Catalunya es planteja el seu futur, cal debatre honestament què pensa fer amb aquesta cinquena part de la població despenjada. Una democràcia digna d’aquest nom no pot deixar a tantes persones a la cuneta.
Des de 2008, la pobresa s’ha disparat a Catalunya. La pobresa és silenciosa perquè la gent que la pateix sent pudor, enmig d’una societat que, per por, estigmatitza als perdedors, i no té energia i recursos per aixecar la veu. I ocupa un espai cada vegada més abandonat pels Governs de l’austeritat, on les organitzacions socials intenten salvar discretament el desistiment de responsabilitats de l’Estat. Quins missatges reben els pobres dels governs? La restricció de les ajudes a què tenen dret, el suport als bancs quan arriba el moment d’executar el desnonament i deixar-los sense habitatge, la persecució dels tripijocs amb els que intenten seguir endavant i un discurs, per justificar les retallades, que posa el focus en els abusos d’uns pocs per estigmatitzar a molts. Ha estat necessari que la imatge de les persones furgant els contenidors es convertís en experiència ciutadana quotidiana perquè la qüestió de la pobresa saltés a primera pàgina.
La pobresa és una hecatombe personal: que expulsa molta gent de la societat i que situa a milers de nens en la via de la marginació social. Però és també un gran fracàs col·lectiu. ”La solidaritat orgànica” de la qual parlava Durkheim, que treballen una societat, s’ha trencat en la cursa cap a la desigualtat. Per descomptat, la coartada és la crisi. La pobresa i la desigualtat són presentades com fatalismes per justificar la inoperància dels poders públics, que no les tenen tan sols en les seves prioritats. En realitat, la pobresa és un efecte del creixement imparable de les desigualtats dins dels països del primer món, fruit de diversos factors, entre d’altres: “la nova economia de l’immaterial, que troba la seva prolongació en l’auge del sistema financer i trenca l’antiga cohesió social “(Daniel Cohen), la translació a Europa de la cultura de menyspreu als perdedors, tan estesa als Estats Units, i el mite de l’”economia de filtració descendent” que diu que l’única manera que els pobres puguin millorar la seva posició és que els rics s’enriqueixin encara més, teoria que com la pràctica demostra ve millorant la posició dels rics i agreujant la dels pobres.
El resultat és aquest empobriment d’una part importantíssima de la societat sense que les institucions públiques facin el més mínim per corregir-ho, entestades amb unes polítiques d’austeritat que no fan sinó agreujar la situació dels que no se senten: mig milió de conciutadans han ingressat en la pobresa en els últims tres anys. I tal és la passivitat institucional, només mitigada per l’agosarat esforç de molts assistents socials, que fa l’efecte que hem tornat a temps passats, anteriors al model de benestar europeu, en què es donava per fet que dels pobres ja es encarregaven l’Església i les organitzacions caritatives. A la humiliació de la pobresa, s’uneix una segona humiliació: l’Estat es va desentenent d’ells. Els que estan en els marges tendeixen a votar poc i no tenen veu. Els pobres no molesten.
La pobresa expressa una fallida institucional massa gran perquè, en aquests dies de confrontació política, siguin emprats per practicar l’avantatgisme. Ni és acceptable que els que governen s’escudin en l’”estricta i imperiosa necessitat de les retallades”, ni que s’utilitzi per desqualificar el projecte independentista. Ara que Catalunya es planteja el seu futur, cal debatre honestament què pensa fer amb aquesta cinquena part de la població despenjada. Una democràcia digna d’aquest nom no pot deixar a tantes persones a la cuneta.
* Crònica agraeix a l'autor aquesta aportació per als nostres lectors, que va ser publicada en ElPais
* Josep Ramoneda es filósofo y periodista
Cap comentari: