Les dones commemorem hui una lluita que ve de lluny i que encara no ha terminat, la lluita feminista que ha de fructificar en una societat millor amb igualtat de drets i oportunitats per a tothom. Any rere any aquesta fita del 8 de març ens recorda simbòlicament la necessitat de no fer un pas enrere en la reivindicació d’un estatus equivalent als dels homes. Un estatus que en Esquerra Unida tenim molt clar i que mai perdem de vista, tant en la nostra forma de fer política coma l’hora de reclamar drets.
Perquè si bé algunes pinzellades grosses han canviat respecte d’aquella II Conferència Internacional de dones marxistes que va instituir la celebració al 1910, és ben cert que encara hui continuasent hegemònica l’estructura patriarcallligada al capitalisme i al control social masclista que ens relega, ales dones, a un segon pla. En l’actualitat potser aquestaimperede forma més subtil i silenciosa, almenys així opera al Primer Món, però és sens dubte una trama vetllada que les dones hem d’aprendre a reconèixer per aenfrontar els condicionaments històrics que ens afecten ara. Sí, perquè són molts els nous lligams que nuguen la marginació de la dona en els albors del segle XXI.
Despertar d’eixe somni suposarà encetar una nova fase en l’alliberament feminista. Malauradament, sabem que el cost dels avanços acostuma a ser molt alt per a nosaltres; l’impuls que és necessari sorgeix, sovint,de forma descontrolada i dramàtica. Així va succeir al 1911, l’any de la primera celebració del 8 de març: a penes una setmana després morien 140 treballadores joves en la fàbrica de camises Triangle Shirtwaist de Nova York, un garito més semblant al que hui anomenem ‘malquines’ xineses. A partir d’aleshores la reivindicació feminista va créixer en força i en sentiment col·lectiu, i això va fructificar en una millor legislació laboral per a les dones dels Estats Units.
Aleshores cal preguntar-se: En quin context les dones actuals tenim posada la bena als ulls? Si circumscrivim la problemàtica a l’Estat espanyol, ben bé podríem començar per la Reforma Laboral que va encetar el PSOE i que el PP ha concretat en unes condicions gairebé esclavistes, que perjudiquen greument a les dones. Així ho reflecteixen les enquestes de l’Institut Nacional d’Estadística, que posen a les dones al capdavant de la destrucció d’ocupació des del’any 2008 i les primeres a l’hora d’acceptar els nous ‘contractes flexibles’, amb condicions draconianes de precarietat.
Les dones actuals també hauríem de llevar-nos la bena davant dels clixés socials amb què ens bombardeja la cultura dominant mitjançant una feroç mercadotècnia. De ser mestresses de casa als anys 50 hem passat a mirar-nos en l’espill superficial de ‘Sexe en Nova York’ i la Cosmopolitan, que sota l’oferiment d’un rol sexual dominant ens amaga la veritat: la mateixa estètica d’aparador de les nostres mares –hem d’estar sempre guapes, sempre joves a ulls dels homes- afegida a una competitivitat sociolaboral brutal, un carrera que les dones estem abocades a perdre perquè son ellsels qui copen la piràmide de la jerarquia empresarial i controlen els ritmes.
En eixa carrera boja les dones no només trenquem llaços entre nosaltres mateixes (l’individualisme i l’atomització dels treballadors és una estratègia del capitalisme que afecta també als homes) aprofundint així en el sotmetiment de gènere que patim. Durant el combat per ascendir en les empreses perdem, a més a més, l’hora del nostre propi rellotge biològic. Condemnades en el passat a ser mares només, recloses entre les quatre parets de la llar; ara, el capitalisme patriarcal ens reclou en els nínxols de les empreses. Condemnades —i qui encara tinga eixa sort!— a ser noméscarn de precarietat laboral: teleoperadores, advocades estressades, infermeres amb dues feines alhora... Treballadores sense la possibilitat de conciliar vida laboral i familiar i per tant sense gaudird’un dret que només nosaltres podem exercir: el de ser mares.
Pensàvem que al patriarcat capitalista li havíem guanyat el dret equitatiu al treball... Què innocents hem sigut! Només ens l’havia cedit de forma provisional per tal de sufocar la nostra reivindicació de ser completament lliures, també biològicament. De fet, quan la majoria de les doneshem volgut recuperar la maternitat ho hem fet havent de tornant a la llar, que és la llar de l’home: hem perdut la feina. De quin tipus d’alliberament sexual estem parlant, aleshores? Quina mena de ‘Sexe en Nova York’ ens estaven venent?
I en eixe camí no ens ajuda gens l’estratègia política de la dreta quan legisla afavor del masclisme tradicional,que en Espanya equival a fer-ho a favor de l’Església. Serviscad’exemple la Llei de Maternitat aprovada pel PP l’any 2010 en l’àmbit del País Valencià, que consolida una xarxa confessional d’organitzacions ultrapuritanes, lligades a l’Opus i a la caritat catòlica, que ofereixen cases d’acollida a les menors d’edat per tal de què no avorten.
Aquests condicionaments, i d’altres que hem deixeen el tinter, formen part de la lluita que encara hem d’afrontar les dones per tal de trencar el sotmetiment que patim al nostre temps. L’esclavitud vetllada i subtil de l’estètica, dela falsa purpurina hollywoodiana de la femme fatal, com també la renúncia innegociable al propi cos a canvi d’una nòmina de merda (més de merda encara quan es tracta d’una dona) o a canvi de simple caritat neocatecumenal. L’abraçada del sotmetiment masclista et converteix en pecadora, ja siga eròtica o doctrinalment, tant hi dóna.Al capdavall és un sotmetiment intensificat per la lògica capitalista, on exerceix el seu poder de forma natural —perquè hi encaixa com un puzle—l’antic règim delspatrons i elscures. Tots dos homes, al cap i a la fi.
En la pràctica no tenim, però, ànim de confrontació indiscriminada amb els homes, menys encara quan el que cal és aprofitar les sinèrgies. No només perquè el nostre alliberament els beneficiarà també a ells, sens dubte. També perquè elsvolem, volem als homes. Ells són els nostres companys de feina, la nostra parella, el pare estimat, el germà que ens ajuda, el fill... i és aquesta capacitat d’estimar el que representa el millor valor que tenim les dones. L’espill on ens reconeixem més nítidament. Perquè a diferència de la competitivitat que caracteritza al patriarcat, amb la seua agressivitat negociadora, nosaltres som expertes en cooperar, en treballar solidàriament.
Per a aconseguir aquest futur equitatiu per als sexes hi caldrà, també, molta alçada de mires per part de nosaltres, les dones. Caldràacció conjunta.Per sort Esquerra Unida ens ofereix això i molt més, potser perquè el bipartidisme es sembla massaa eixa serpdel masclisme que es mossega la cua,eixa història fictícia on els avanços socials no són més que aparença,simple mudança de pell.
* Crònica agraeix a l'autora l'aportació d'aquest article d'opinió
Cap comentari: