'Si la situació a Síria no es ressol d'acord amb els desitjos del Departament d'Estat USA, ¿quina serà la pròxima peça de l'escac energètic-estratègic de les potències occidentals[…]Definitivament, la democràcia és bona per als països de fora del club dels rics occidentals… segons qui les guanye.'
Les cendres d'aquella flamerada que s'anomenà "primavera àrab" comencen a treure fum un altre cop. Y esta vegada ja no es tracta de què les poblacions es lleven de damunt adeterminats dictadors, sempre -recordem-ho- amb l'ajuda inevitable, imprescindible, dels exèrcits dels països respectius.
Ara li toca a Egipte, en un moviment que sembla clavat al què va succeir a Argèlia l'any1991 i que esperem que no tinga les dramàtiques conseqüències que va tindre enllà, on el cop d'estat dels militars en contra dels resultats d'unes eleccions lliures, portà a una guerra civil on hi hagueren, pel cap baix, més de 200.000 morts al llarg d'una desena llarga d'anys i on les cendres encara fan alguna que altra flamerada ocasional, curosament ocultada per la nostra premsa "lliure".
Els països occidentals, com en el cas actual d'Egipte, varen tindre també una tèbia reacció contra el cop d'estat militar, per passar després a acceptar el govern "de facto" colpista…i les seues sagnants conseqüències. Tot siga pel gas argelià!!
La reacció dels governs occidentals enfront del cop d'estat egipci -ho és, no?- d'un exèrcit acostumat a manar des de Nasser i, sobretot, del govern del sarcàstic co-premi Nobel de la Pau, Anwar el-Sadat, està essent la previsible i la mateixa que quan el cop d'estat a Argèlia.
Però no, amb l'excusa de la segona causa, s'ha encobert l'acció del fracàs de la primera, és a dir, desmuntar la cúpula militar dominant des de fa més de cinc decennis.
Si la situació a Síria no es ressol d'acord amb els desitjos del Departament d'Estat USA, ¿quina serà la pròxima peça de l'escac energètic-estratègic de les potències occidentals, tan democràtiques elles de portes endins? (i això cada vegada menys amb l'excusa de la crisi-estafa), potser Tunís?, Líban de nou?, Marroc, fins i tot, malgrat l'aparent estabilitat? Recordem que els governs de Gadafi i Saddam Hussein eren fidels i "segurs" per a "occident"… fins que deixaren de ser-ho. ¿Algú se'n recorda que la punta de llança contra el règim iraní dels ayatollas va ser Saddam Hussein, que va llençar una llarga guerra contra el seu veí xiita seguint les directrius del govern USA? I amb armes USA, clar.
Definitivament, la democràcia és bona per als països de fora del club dels rics occidentals… segons qui les guanye.
* Crònica agraeix a l'autor i a ATTAC aquest article
Cap comentari: