La nostra Lampedusa, per Vicent Partal

Mon oncle Joan fugí de Bétera quan s'hi acostaven les tropes de Franco. Va acabar a l'Argentina, on ningú no li va demanar cap paper. Es van limitar a fer-li explicar què sabia fer. I li van deixar refer la vida, tant com podia ser refeta després d'una derrota com aquella. Cada vegada que algú em demana l'opinió sobre els immigrants comence per ací. Sabent que hi ha mil arestes i punts de vista a considerar. Però comence per la història de mon oncle Joan per no oblidar allò que és bàsic, que és la dignitat humana i la recerca de la felicitat personal.

Aquests dies vivim un horror indescriptible a la petita illa de Lampedusa. Dimecres hi anirà Durão Barroso a dir vés a saber què. Però la realitat és davant els nostres ulls, enfonsada en aquelles aigües: centenars de persones mortes quan provaven d'arribar a Europa en cerca de feina, de seguretat o d'una vida millor. Anit ja havien recuperat 194 cadàvers. Quants més n'hi ha? No ho sabem.

Lampedusa ens ensenya novament que la política d'immigració de la Unió Europea es basa a convertir-la en l'Europa Fortalesa --usen aquest nom, sense gens de vergonya--. En una fortalesa contra la gent, contra gent que vol arribar-hi com siga. Perquè en el seu país ja no s'hi pot viure. Negar aquest fet em sembla cínic. I podem discutir molt sobre un problema que no és pas gens senzill. Però no si neguem el fet més obvi i evident. I el més terrible també.

Ahir vaig veure un piulet que em va indignar. Contestant a la protesta per Lampedusa un senyor preguntava si a més de lluitar contra la crisi, ara hauríem d'anar de 'herois' --deia 'herois'-- solidaris. Li vaig respondre que sí. Que sí per dignitat. Però no solament. D'un punt de vista egoista també perquè, si acceptava que no, voldria dir que deixava morir entre les meues mans no tan sols centenars i centenars d'africans sinó l'esperit d'Europa, d'allò que som i d'allò que hem estat.

Aclucant-nos d'ulls als morts de les pasteres, ens acluquem d'ulls a Ciceró i Fra Bartolomé de las Casas. A Claude Lévi-Strauss i Galileu. A Ramon Llull i a Schuman. Aclucant-nos d'ulls a les pasteres de Lampedusa o Gibraltar, enfonsem allò que ha significat Europa per a la història de la humanitat, allò que ens ha donat a nosaltres i allò que ha promès al món. I a mi eixe preu em sembla simplement impossible d'acceptar.