Mandela, Ricart i altres indignitats, per Al Genet

Parlar de Nelson Mandela avui és repetir una vegada més tot el que s'està escrivint sobre el lider africà. Però allò que la premsa internacional pareix que vol ignorar és que molts d'aquests països que avui seran presents a la cerimònia de soterrar, el varen tenir durant anys a les seues llistes de terroristes. Per a eixos governs occidentals la denuncia, contra l'apartheid, quedava en un segon pla si, a més a més, aconseguien participar de la gran riquesa del país (or i platí) i negociar amb el govern sud-africà la compra d'armament per a la lluita contra el comunisme del sud d'Africa. La indignació que sentim en oir al Sr. Obama com vol recordar-nos que encara existeixen presos de consciència al món i que hi ha líders que se solidaritzen amb la lluita de Madiba, però que no accepten la dissidència dins del seu poble és com per a tancar la paradeta i anar-nos, ja que altra actitud podria ser considerada massa violenta. Guantánamo, sense anar més lluny, o Israel, o algunes dictadures islàmiques són exemples de per on va la política interessada i hipòcrita d'uns Estats Units molts preocupats en mirar cap un altre costat.

Els vint-i-set anys que Mandela va estar privat de llibertat per pensar diferent no han sigut suficients per a poder parar el circ muntat entorn del seu cadàver, dirigents blancs o dirigents de color(que de tot hi ha), s'han volgut fer lloc a empentes per eixir a la foto i poder llavar les seues misèries. Gran Bretanya, Canada, EE UU, ... són alguns dels països als quals no els ha importat tancar els ulls mentre s'assassinava i es trepitjaven els drets del 79 % de la població negra de Sud-àfrica.

Al país de Mandela, els blancs encara continuen gaudint de privilegis mentre són servits per negres, els percentatges d'alfabetització entre la població blanca és d'un 93%, molt diferent de la població negra que tan sol arriba a un 32%, la dona de color està totalment discriminada i la sida i la delinqüència són fets quasi naturals entra els seus ciutadans, però aixo sent dramàtic, no té massa importància, si tenim en compte l'emoció sentida pel llest President d'Espanya Sr. Rajoy, en veure's dins l'estadi on la selecció espanyola de futbol guanyà el mundial.

La pena de mort va ser abolida a l'Estat Espanyol en la Constitució de 1978 i suprimida per Llei Orgànica en 1995. Però segons els darrers esdeveniments pareix que tot s'ha quedat en unes bones intencions, i dic açò en veure com l'Estat condemna a una mort psíquica a Miquel Ricart. No està en la meua intenció defensar a un dels individus que varen cometre el repugnant assassinat de les tres jovenetes d'Alcasser, però tampoc devem passar per alt la persecució i l'assetjament a què ha estat sotmés per diversos mitjans de comunicació ignorant que, ens agrade o no, la justícia l'ha decidit posar en llibertat després dels vint-i-un anys que ha estat empresonat per la seua participació en aquella salvatjada.

En un Estat de Dret no es deu permetre que la fotografia de l'actual imatge d'un ex convicte, al marge del delit comés, siga publicada als papers, dia si i a l'altre també, té dret, si permeteu-me, té dret, a poder començar un nou camí. A un Estat civilitzat no es pot entendre que se li negue a algú l'allotjament. ¿Que es pretén amb aixó? ¿l'empaitament fins que torne a delinquir? El seu delit, malgrat la barbaritat, ja està fet ¿que proposem, la seua mort? La llei de Linch, feliçment, pareix està desapareguda al món occidental, però no aixi els drets de qualsevol ciutadà que continua estant sota l'empar de l'estat.

Si aquells que van parlant de caritat són incapaços d'acollir als seus convents als perseguits, ¿que podem esperar d'altres persones? ¿És possible el penediment dels delinqüents?, ¿canviaria la situació si hagueren passat vuit o nou anys més? o ¿és que el sistema de reinserció espanyol és un fracàs? Miquel Ricart va ser condemnat per assassinat i deu pagar pel seu delit però no se li pot perseguir constantment, no se li poden tancar totes les portes, aixo és llançar-lo als braços de la delinqüència i la justícia ho hauria d'impedir.

Està clar que on no arribem nosaltres, deu d'arribar una llei en la qual volem creure, perquè aquell que era amic de delinqüents i prostitutes, aquell que hi conta la historia va nàixer a Natzaret, carregaria, amb indignació, contra falsaris, fariseus, beates, ordes religiosos i algunes espècies d'igual pelatge.

És indignant que al segle XXI s'amuntonen, a les portes de Ceuta i Melilla, centenars de persones (éssers humans, supose) travessant eixa frontera per retornar diariament al Marroc i poder guanyar quatre euros i els vegem com si de ramats es tractara. És indignant haver de suportar les provocacions xulesques i de macarra del Ministre d'Hisenda, del "Reyno de España" que a més d'haver perdut els papers també pareix haver perdut l'oremus. És indignant que un grapat d'imputats i presumptes delinqüents decidesquen sobre la continuïtat o no de la difusió per ones de les peculiaritats dels valencians. És indignant haver d'oir "España no se rompe" i veure com els corifeus d'eixes consignes s'embruten fins al cul d'injúries i mentides per desprestigiar a Catalunya i tot el que representa i si aquesta diu em vaig tiren mà a la cartutxera. És indignant o podria ser indignant si després de quatre anys de xarlataneria barata, retalls, repressió i algunes coses més que encara ens vindran, no puguem dir a alguns, fins ací heu arribat.