Intifalla per Manel Rodriguez-Castelló

Reconec que per a qui no visca a València deu ser una mica difícil de comprendre que una part no gens negligible dels veïns de la capital visquem d'esquena a les falles, que passen per ser unes festes tan populars. O directament emprenyada, amb un sentiment que va des de la higiènica indiferència a la santa indignació, passant per l'escapatòria frugal a llocs més habitables del planeta o l'estat de xoc permanent per culpa de l'assalt armat de mascletades i tones de barbàrie, visceralisme, lletjor, manipulació i destrellat, múltiples variables de l'estupidesa provinciana. Si tots els pobles tenen greuges plantejats amb les seues festes, el cas de València desborda els límits raonables per a major benefici de qui ostenta la vara del manar, reiteradament votat per una ciutadania que en general es decanta pel pa i el circ –reduït ara al segon element–, la dissolució en una identitat falsejada, el miratge de l'infantilisme, la vacunació contra la raó crítica i la perpetuació d'actituds hostils a la cultura democràtica. Enlloc una festa no ha tingut un paper tan destacat i descarat en la manipulació de les masses i en l'ocupació desacomplexada de la via i la vida pública amb mètodes feixistoides. Dir, però, que les falles són l'excepció a la regla de la democràcia en què ens pensàvem que vivíem fins fa quatre dies fóra negar la complaença amb què la majoria del poble sobirà es pren any rere any aquesta droga letal. En falles, l'excepció ja és regla, el setge a la mobilitat, la violació sistemàtica de la intimitat, la destrucció del mobiliari urbà, la persecució de la dissidència, la disbauxa convertida en sàdica tortura contra els qui voldrien la festa en pau, l'espúria propaganda del poder… Sort, però, que malgrat tot hi ha optimistes de la voluntat decidits a plantar-hi cara, a buscar els tendons d'Aquil·les d'un sistema putrefacte que té en la metàstasi de les falles un dels principals centres d'irradiació. Són els de la Intifalla, que des d'aquella primavera valenciana de fa dos anys s'apleguen sota el balcó de Rita Barberá després de les mascletades per cridar que se li esgota el temps, a tot el que representa el passat i la ignomínia, que s'està acabant el bròquil, que una nova consciència democràtica i radical pot escampar-se com reguera de pólvora vivificadora. Els esforçats combatents de la Intifalla, gent jovial que practica el difícil equilibri de la lluita i la falla, renaix avui com una au fènix per donar empenta i color a les flames i cremar-hi tota la borumballa que encara ens té captius i desarmats enmig de l'estultícia i la misèria. Potser sí que, amb ells com a punta de llança, algun dia ens podrem reconciliar amb aquesta festa usurpada ja de retorn a les mans del poble i la concòrdia.