Sionisme antisemita

Benjamin Netanyahu

Aquest dies, una altra volta, s’ha hagut de sentir com alguns titllaven d’antisemites els qui criticaven el carnatge esfereïdor que el Tshal ha dut a terme —i dic ha dut perquè els governants israelians ara diuen que han assolit els seus objectius, almenys els confessables— a Gaza. Poc importava que les crítiques matisassen que l’existència d’un grup terrorista a Gaza l’objectiu del qual és la destrucció d’Israel és intolerable i condemnable; l’important era que, tot seguit, aquestes crítiques afirmaven que l’actuació del govern israelià, quan s’ha afartat d’incomplir resolucions de l’ONU, ha sigut un colp més la d’un terrorisme d’Estat, que l’únic que aconseguirà, fins que assolesca el seu darrer objectiu d’extermini, serà que hi haja més palestins disposats a morir matant perquè els fan viure en un gueto i, a sobre, en molts casos, els ho han tret tot, inclosa la família. En qualsevol país mínimament allò que se’n diu civilitzat la guerra bruta contra el terrorisme, quan es descobreix, com els GAL, és això, una vergonya ben bruta, tan intolerable i condemnable com el terrorisme que combat; o fins i tot més, ja que se suposa que l’actuació legítima contra el terrorisme hauria de ser el contrari del que combat. Per posar un exemple: imaginem-nos que l’exèrcit espanyol, per ordre del govern de torn, hagués entrat a mata-degolla al País Basc i hagués bombardejat hospitals i ikastoles amb l’argument que els terroristes d’ETA els feien servir d’amagatall i als xiquets i als malalts i ferits d’escut humà. Què n’hauria dit la ONU? Què n’haurien dit les grans potències, amb els Estats Units al capdavant? Quines resolucions no haurien obligat a complir, si calia amb un bon desplegament de les forces de les Nacions Unides o amb els canons i els caces de la Sisena Flota?

Així doncs, arribem a la sarcàstica paradoxa, d’un cinisme inqualificable o d’una estupidesa garratibant, que els suposadament més sionistes, els qui més justifiquen l’actuació del govern d’Israel a Palestina pel secular i injustificable i condemnable antisemitisme que no va acabar pas després de l’horror i la vergonya monumentals de la Shoah, sinó que està ben viu, són els antisemites més furibunds, els pitjors enemics del poble israelià, i sabent-ho o ignorant-ho, els millors amics dels interessos més inconfessables dels seus governants i dels seus aliats, que en res no afavoreixen la immensa majoria dels jueus, àrabs o gentils que habiten aquella santa terra, sinó els seus negocis personals, un dels quals —i no el menor— el de la guerra. I dic inconfessables perquè, fent un colp més veritat aquella dita famosa del doctor Johnson: “el patriotisme és el darrer amagatall dels canalles”, els governants de l’Estat d’Israel identifiquen els seus interessos personals amb els dels de la totalitat dels seus ciutadans, quan en realitat es tracta, com he dit, d’un gran negoci que afavoreix només uns quants, tan gran, però, com el genocidi i l’horror que es necessita per a dur-lo a terme. Als valencians, això, no ens ve de noves: ja ens han ensenyat els nostres governants, des de fa dècades, que només hi ha una manera de ser valencià, un bon valencià: la que ells representen i els ha permès fer tants negociets corruptes a ells i —amb una bona corretja de transmissió fins a Madrid— als seus amiguets; uns negocis, és clar, que, duts a terme al caliu de grans esdeveniments mundials, es tapaven amb l’exaltació de la valencianitat. I al final, tot s’ha de dir, han tingut raó: els valencians som un exemple per al món, el poble més, o un dels més, estúpidament corruptes, saquejats i ignorants!

Ara, ja ho sé, em diran, entre altres coses, antisemita. Només espere que, qui ho faça, m’explique per què, perquè potser aprendré alguna cosa o, altrament, amb la seua explicació em servirà d’exemple del que he dit.