Trellat article de Manel Rodriguez Castelló

Entre els valencians el trellat, un terme tan precís com peculiar del lèxic autòcton, és molt sovint invocat però rarament practicat, sobretot en el món de la política. L'Alcover-Moll en dóna tres accepcions: com a còpia i trasllat d'un escrit, com a raó o fonament lògic i com a sinònim de profit. I de totes tres haurien de tirar mà els nostres representats electes en l'hora decisiva que estem vivint per a la configuració d'ajuntaments i Generalitat i punt d'arrancada d'un país nou. A dues setmanes escasses del gran triomf de les esquerres al País Valencià i amb els focus posats sobre la marxa de les negociacions entre els partits, comencen a alçar-se alguns senyals d'alerta. El trellat de la primera accepció recomana traslladar correctament l'escrit de les votacions al paper de la pràctica institucional: els ciutadans vam optar de manera inequívoca per un canvi radical i per girar full a la vella política i als màxims responsables del destrellat. Qualsevol pacte amb aquests responsables (diga's PP o diga's Ciutadans, que és el relleu ideològic, maquillat, de la vella dreta espanyola: facen el favor de llegir els escrits dels seus principals factòtums) que impedís majories sòlides de les forces d'esquerra seria vist per la ciutadania, i cl raó, com una traïció en tota regla a la voluntat popular de canvi. ¿Quin trellat trauríem de comptar, posem per cas, amb Ciutadans a l'hora de posar les bases d'una escola valenciana pública i de qualitat coneixent la seua concepció estrictament unitarista i hegemonista castellana de l'estat? Però és el cas que, estirant perillosament la corda de les negociacions, ara tots volen ballar amb la més insignificant (4 regidors a Alcoi, 13 diputats a València) deixant de banda el trellat i atenent exclusivament les pròpies dèries pel poder. I ballen amb la nouvinguda i li prometen canongies, en forma de presidència de les Corts (Mònica Oltra dixit) o de no sé quants alliberats per l'erari públic (Toni Francés). 

 

Especialment sagnant i molt sospitós em sembla el cas d'Alcoi, on Ciutadans és representat per Jordi Sedano, inútil símbol del passat i mostra vivent de la transfusió sanguínia entre les dues formacions de dreta. ¿En nom de quins interessos inconfessats potser l'alcaldable del PSPV preferiria l'aquiescència d'uns polítics mediocres, en el millor dels casos, i enfangats en gestions desastroses, a la companyia –crítica i tal volta difícil, com totes les coses que valen la pena– de la gent de Guanyar i Compromís? Si l'horitzó és mantenir-se en el poder i tenir les mans lliures per a no sabem què, potser el pacte contranatura amb Ciutadans reportaria al PSPV i al seu líder algunes nous, però la noguera estaria condemnada a la sequera a mitjà termini i li n'hauríem de passar factura. 

El mateix, ai, podem dir del viatge fora d'agenda de Mònica Oltra a Madrid per parlar amb el capitost de Podemos. Deixarà de ser Compromís la referència d'una esquerra d'obediència valenciana? Toni Francés i Ximo Puig, llegint sense trellat els resultats de les urnes i les necessitats del país i la seua gent, estan ressuscitant amb els seus gestos i maniobres aquell «pacte del pollastre» que ens va portar Zaplana i tot el que se'n va seguir durant més de vint anys de destrellat. Haurien d'aprendre les lliçons del gran venedor de fum Josep Sanus i de l'obedient i anodí Joan Lerma i empényer un partit que si torna a perdre el trellat naufragarà sense remei. Compromís, amb els últims balls de saló de Mònica Oltra, està encenent també unes quantes alarmes. Confiem, amb tot, que els nostres polítics no perdran el trellat, que la voluntat de regeneració democràtica del nostre poble no serà traïda una vegada més. Ens hi juguem molt, ens ho juguem gairebé tot. En les reunions partidistes, Toni, Mònica, eixiu de tant en tant al balcó a prendre l'aire fresc de la societat civil, feu vostra la invocació ancestral del poble al trellat, i obreu en conseqüència. Donem-los temps i marge, però que sàpien que estem alerta.