Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

El trencament socialista per Milagros Pérez Oliva

A mesura que el conflicte s’enverinava i es concretava l’amenaça de l’article 155 de la Constitució, la incomoditat dels socialistes catalans creixia. Diversos dels seus alcaldes i dirigents ja van considerar desproporcionada la càrrega policial i l’acusació de sedició que ha portat a la presó els dirigents independentistes Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Però aquest no era l’últim calze. A molts ara se’ls fa un nus a la gola si pensen que el PSOE va a haver de donar suport a la intervenció de l’autonomia i no s’imaginen el senador José Montilla, cordovès que ha estat president de la Generalitat, símbol de la Catalunya integradora, votar a la cambra alta a favor de retallar l’autogovern de Catalunya de manera tan radical com ha anunciat Mariano Rajoy.

Per molt que estiguin convençuts que resulta ineludible restablir l’ordre constitucional i no comparteixin en absolut la deriva insurreccional de l’independentisme més radical, se senten atrapats en una dinàmica que saben que no controlen i de la qual no poden esperar res de bo. Ells es veuen obligats a seguir el PSOE i el PSOE a seguir el PP just quan més necessitat està el socialisme de tenir un perfil propi i oferir una alternativa diferenciada a la greu crisi institucional que viu el país.
Un dels efectes del conflicte català sobre la política espanyola és que ha permès que el PP es mantingui en el poder malgrat la important pèrdua de suports electorals. De fet, si no fos per l’amenaça de l’independentisme, Rajoy ja no seria al Govern. Aquest va ser el principal escull perquè es formés una majoria alternativa al voltant del PSOE, més enllà de la competència entre socialistes i podemites per l’hegemonia de l’esquerra. Ara el PP calcula exultant els rèdits que pot obtenir d’una defensa ferma de la unitat d’Espanya. De moment, dels judicis per corrupció ja gairebé ni se’n parla.

Alguns han criticat Rajoy per la seva actitud dubitativa a l’hora de respondre a l’envit sobiranista, però Rajoy sap que necessita el PSOE i aquest necessita temps per assimilar una posició subordinada en un assumpte tan crucial de la política espanyola. Per Pedro Sánchez, la situació no és fàcil en absolut. De guanyar les primàries amb la bandera de l’oposició frontal a Rajoy i el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya, a donar-li un suport pràcticament incondicional. Cada vegada que ha volgut desmarcar-se del PP oferint un pacte federal, s’ha trobat amb importants resistències en el seu propi partit. Alguns dels seus adversaris interns han sortit rabent a donar suport a la posició del PP: abans de qualsevol diàleg cal restablir la legalitat trencada a Catalunya.

La proposta d’una reforma constitucional ha passat així a un segon pla i al PSOE només li queda secundar el PP en l’aventura del 155, de la qual se sap com s’hi entra però no com se’n surt. No és difícil imaginar que pugui passar-los el mateix que li va passar al PSC durant les discussions de l’Estatut del 2006, només que en direcció oposada. Pasqual Maragall va plantejar la reforma de l’Estatut com un mitjà per blindar les competències de l’autogovern. L’última legislatura de José Maria Aznar havia demostrat que el pacte autonòmic del 78 corria perill per la interpretació restrictiva i recentralitzadora que impulsava el PP. Maragall va voler reforçar els llaços i subscriure un nou pacte per 30 anys més amb una reforma pactada amb el PSOE i tramitada per les vies previstes en la Constitució.

Però en la discussió de l’Estatut es va trobar que CiU, llavors a l’oposició, i ERC, que formava part del Govern tripartit, emprenien una subhasta a l’alça per veure qui aconseguia anar més enllà en la reclamació de competències. Aquesta dinàmica va desbordar el PSC i el PSOE va tenir feina per reconduir les coses al Congrés dels Diputats. Les conseqüències del que va passar després amb la sentència de l’Estatut del 2010 estan a la vista.

Ara pot produir-se una dinàmica similar però de signe invers. En la seva ànsia per tenir un perfil propi, Ciutadans pot entrar en una pugna amb el PP per qui defensa millor i amb més afany la unitat d’Espanya. I de nou els socialistes poden quedar atrapats en una teranyina de la qual no puguin escapar. El problema és que defensar la unitat d’Espanya amb una intervenció de l’autonomia com la que ha engegat Rajoy els pot alienar els pocs suports que els queden a Catalunya, i sense suport a Catalunya, el PSOE difícilment pot aspirar a recuperar el poder a Espanya.





Publicat primer a EL PAIS

 Milagros Pérez Oliva (Benasque, 1955) es una periodista y profesora universitaria española.
Natural de la localidad pirenaica de Benasque, estudió Ciencias de la información y es profesora de Análisis de la actualidad en la Universidad Pompeu Fabra en Barcelona. Vicedecana del Colegio de Periodistas de Cataluña, colabora con el programa del canal autonómico, TV3, Bon dia, Catalunya.

Tags: , , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

Cap comentari: