Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

Pensions és la ideologia, estúpid! per Emili Ferrer Inglés

"El final de les pensions públiques no està escrit, el sistema es sostenible" diu Borja Suárez[i]d'Economistas Frente a la Crisis. Per sostenir aquesta afirmació faré tres consideracions. En primer lloc, que els sistemes púbics de pensions es varen crear per combatre la pobresa i reduir la desigualtat, sobre les bases de la distribució de rendes i de la solidaritat intergeneracional.  En segon lloc, que son objecte d'argumentació ideològica per qüestionar l'Estat del Benestar i para las justificar polítiques d'austeritat. Finalment, i en tercer lloc,  que l'auguri d'insostenibilitat del sistema de pensions  no és, ni molt menys, un fet inevitable. És un repte,  cal afrontar la transformació del sistema, no la insosteniblitat. Només si es continua amb les polítiques actuals,  amb absència de canvis, es degradaria el sistema de pensions.

Frances Perkins, Secretària d'Estat de Treball amb el President FD Roosevelt, l'any 1935,  va crear el primer sistema modern de pensions, donant lloc a un dels pilars de l'Estat del Benestar i a un important factor de cohesió social.  Però, Perkins no podia imaginar, como passa ara,  que la sostenibilitat quedes qüestionada per decisions polítiques, no econòmiques.  Tampoc podia imaginar que la precarietat i la pobresa,  provocades per l'austeritat i la desregulació laboral, farien invertir en molts casos la solidaritat intergeneracional. En els nivells de renda situats en el llindar de la pobresa,  son freqüents les unitats familiars en que la renda bàsica procedeix d'una persona de més de 65 anys.

El desembre de 2016 a hi havia 9,5 milions de pensionistes, dels que 1,7 milions son de Catalunya, el 17,9 % dels pensionistes del conjunt de l'Estat i el 18,6% de la despesa. El 2014 Espanya va destinar a pensiones el 12% del PIB, França el 15 % i Itàlia es el 17%. Segons Eurostat, el 2015 Espanya té una despesa social sobre el PIB i una pressió fiscal de les mes baixes de la zona euro, menys 3,5 punts i menys 6,8 punts respectivament de la mitja de la zona euro, en un país que segons l'OCDE es el setè d'entre 33 en  que més ha crescut la pobresa entre 2010 i 2014.

Per tant, i en contra d'alguns presagis, tenim marge per la sostenir el sistema públic de pensions. La sostenibilitat depèn de la capacitat de finançar el  sistema (generació d'ocupació de qualitat),  de les prestacions que ofereix i de les persones ateses, es a dir de la demografia.

El nostre sistema de pensions es contributiu, es a dir,  finançat amb les cotitzacions socials de les persones ocupades del mateix any en que es paguen les pensions. La generació actual aporta els recursos per pagar  les pensions de les persones d'anteriors generacions.

La sostenibilitat de les pensions contributives està vinculada a l'envelliment  de la població, a l'estructura de la piràmide d'edats. En aquest sentit l'evolució demogràfica dels últims anys no ha sigut molt favorable. A Europa desprès de la II Guerra Mundial i a Espanya després de la Guerra Civil,  es va produir un augment de la fecunditat conegut com "baby boom" (1957-1977) seguida d'uns anys de disminució de la fecunditat i d'augment de la longevitat de la població.

Aquesta evolució ha provocat  que la generació l'actual,   amb menys persones per cotitzar ha de sostenir els seus fills i a més pensionistes. Segons Cio Patxot[ii], de la Universitat de Barcelona: la generació del mig (coneguda com la generació "sandwich") que passaran a ser perceptors de pensions en els anys 2025-2050, estaran en una millor relació entre perceptors de pensions i pagadors de cotitzacions.  Ni en les hipòtesis d'envelliment més extremes,  el sistema seria inevitablement insostenible. Es possible revertir aquestes tendències si s'adopten les mesures necessàries per transformar el sistema de finançament de les pensions.

Economia o ideologia

"La crisi econòmica s'ha caracteritzat pel manteniment de la riquesa i per una pitjor distribució entre la població" (……) d'aquí "la necessitat de la Seguretat Social tant com a mecanisme d'estabilitat social com d'estabilitat econòmica (per exemple de manteniment del  consum) Però, han augmentat les crítiques a la Seguretat Social com conseqüència de la crisi" Crítiques que procedeixen de sectors que qüestionen les finalitats de la Seguretat Social: "en un enfrontament ideològic en torn al la legitimitat de la Seguretat Social: per uns té una influència social negativa, per altres incrementa el cost del treball i produeix pèrdues de competitivitat, i finalment, altres  de forma no explicita, pretenen desmantellar parcialment la seguretat social per privatitzar-la." Aquesta actual i precisa                                 descripció, es d'Emilio González-Sancho López[iii], es  va  publicar l'any 1985 a la Revista de Trabajo, es refereix als efectes de les "crisis del petroli" dels anys 1973 i 1979,  fa més de trenta anys. La cita serveix per il·lustrar la persistència del combat ideològic entorn de l'Estat del Benestar

La referencia anterior també serveix per situar l'àmbit ideològic de les reformes del Partit Popular de 2012 i 2013. Especialment la Llei 23/2013[iv] de reforma de les pensions, que Borja Suárez qualifica la reforma d'injusta i políticament inviable.  L'aplicació del Índex de Sostenibilitat les pensions d'aquesta llei farà reduir la revalorització de les pensions de forma acumulativa durant el propers 40 anys. Només  garanteix un increment del 0,25%, insuficient per compensar la inflació i amb una previsió de reducció real de les pensions entre 15-20% durant la primera dècada. A cap país d'Europa hi una norma semblant, en tots es garanteix l'IPC com increment mínim de les pensions.

Per altra part, la reforma afavoreix l'expansió dels sistemes privats de pensions  per capitalització,  en els que cada persona estalvia (estalvi privat) i amb el rendiment de les inversions es paga la seva pensió. Son sistemes que no asseguren la percepció d'una pensió, dons depenen del que passi amb la rendibilitat dels estalvis, i estan sotmesos al risc de fallides que poden fer desaparèixer els estalvis. Amb un treball temporal discontinu a temps parcial, la possibilitat d'un estalvi personal suficient per garantir una pensió per poder viure dignament els últims trenta anys de vida forma part del món de la màgia.

Sense la garantia pública, s'afegeix al incert futur del precari el risc de perdre-ho tot[v]. Amb els sistemes privats només els jubilats perceptors de majors rendes disposaran de generoses pensions. Més enllà d'establir una adequada proporció entre  sistemes de pensions públiques i sistemes privats, el sistema públic ha d'assegurar que tothom tingui accés a una pensió digna i suficient.

Entre 2012 i juliol de 2017, 69.915 milions d'euros, procedents de les cotitzacions a la Seguretat Social,  s'han retirat del Fons de Reserva de la Seguretat Social, passant aquest de 63.008 milions d'euros l'any 2012 a 11.602 milions d'euros l'any 2017[vi].  A la retirada de fons, cal afegir els 21.106 milions d'euros de menys ingressos de la Seguretat, estimació que fa l'UGT de Catalunya ("L'espoli de a la Seguretat Social" d'agost de 2016) de les bonificacions a la Seguretat Social per foment de l'ocupació, quins efectes en la creació d'ocupació indefinida ha sigut insignificant, però amb efectes molt apreciables en la substitució de treball indefinit per treball precari.

El Fons de Reserva de la Seguretat Social s'ha utilitzat en despeses que no son de la Seguretat Social,  despeses que corresponia pagar   amb impostos. Es impresentable insistir en la impossibilitat de fer sostenible el sistema públic de pensions, quan al mateix temps, s'han destinat  45.000 milions d'euros de diner públic al rescat de la banca, s'ha aprovat una amnistia fiscal, i persisteix un frau fiscal estimat en 80.000 milions d'euros.

Tres causes podem identificar en la reducció dels ingressos per cotitzacions per pagar pensions:  la política d'austeritat que ha generat atur, la reforma laboral que ens ha instal·lat en la  flexibilitat i la precarietat, i finalment la devaluació salarial que ha fet caure les rendes del treball. Causes que son  conseqüència de decisions polítiques, no emparades en l'evidència de l'anàlisi econòmic, ni en limitacions de caràcter tècnic. Son decisions sustentades en la ideologia, fins al punt, que els resultat assolits son contradictoris amb els objectiu aparentment fitxats. El repte que cal afrontar es la transformació del sistema, no la insosteniblitat.

Insostenible o transformable

No es un problema d'excés de despesa,  es un problema d'ingressos. En qualsevol cas, si el sistema arriba a no ser sostenible serà a causa de la insostenibilitat global de l'economia. Per restablir l'equilibri, Ricard Bellera [vii]de CCOO de Catalunya, proposa:  actuacions a curt termini per reequilibrar el finançament del sistema; actuacions a mig termini, per recuperar el consens del Pacte de Toledo; i actuacions a llarg termini, per millorar la qualitat i la quantitat de l'ocupació, es a dir recuperar la centralitat del treball en el progrés social.

Economistes Davant la Crisis en el manifest "En defensa de les pensions públiques"[viii] del 27 de setembre de 2017, destaca que per la sostenibilitat del sistema es imprescindible en primer lloc: "aconseguir un major nivell de cotitzacions socials  i de redistribució fiscal, i retornar a una reforma pactada dels sistema de pensions". Els increments d'ingressos els ha de "garantir  l'augment del  nivell d'ocupació i de la seva qualitat,  de la productivitat i dels salaris reals".

En segon lloc, es pot millorar el nivell de les cotitzacions  activant les propostes d'increment del Salari Mínim Interprofessional, eliminant les bonificacions a la cotització a  la Seguretat       Social, de poca eficàcia en la creació d'ocupació, i eliminant els topalls de  cotització pels salaris més alts, mantenint, com a mínim, la proporcionalitat dels els tipus de cotització en relació a les retribucions  reals.

En tercer lloc, aquestes mesures s'han d'acompanyar de la "contribució des dels Pressupostos de l'Estat, com es fa en països del nostre entorn,  al finançament de las despesa de les pensions públiques". A França, un impost finalista aporta fins al 25% de la despesa de pensions.De forma similar es fa a Alemanya.  Aquesta acció que implicarà acostar la pressió fiscal d'Espanya a la mitja de l'Unió Europea, actualment es una de les més baixes.

La necessària transformació del sistema de pensions ha de ser resultat d'una reforma "pactada amb els sindicats i la majoria dels grups parlamentaris", substituint la reforma il·legítima del PP del 2013,  feta a espatlles del Pacte de Toledo.

A principis de 1992 Bill Clinton va etzibar a George WH Busch la frase: no és la política, "és la economia, estúpid!". Però, per resoldre l'estabilitat dels sistemes públics de pensions cal entendre que: no és l'economia, "és la ideologia, estúpid!".

 Emili Ferrer Inglés, economista, es miembro de Economistas Frente a la Crisis / Economistes Davant la Crisi EFC

[1] Borja Suárez, Ricard Bellera i Cio Patxot: debat sobre "Democracia i sistema de pensions" Jornada "Per un contracte social federal". Barcelona, 1 de juliol de 2017

[2] Veure nota 1

[3]Emilio González-Sancho López: 'Crisis económica y crisis de la seguridad social'. Revista de Trabajo, abril-junio 1985, Número 78, páginas:  9-24. Ministerio de Trabajo y Seguridad Social

[4] Ley 23/2013, de 23 de desembre, reguladora del Factor de Sostenibilidad y del Índice de Revalorización del sistema de Pensiones de la Seguridad Social.

[5] Anton Costas. "La neblina de la incertidumbre política". El Periódico, 16 de noviembre de 2017

[6] Ministerio de Empleo y Seguridad Social i El País. 25 d'octubre de 2017

[7] Veure nota 1

Tags: , , , ,

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

Cap comentari:

2011 Organitzat per Àgora CT Associaciò Cultural per a promoure idees progressistes, sobre la base de l'article 20 de la C.E. i 19 de la Declaració Drets Humans"