Tots els
pobles del món tenen uns trets d’identitat que els fa ser únics,
i nosaltres els valencians en tenim un bon grapat. Trets que, alhora,
actuen com a elements cohesionadors, com a pal de paller d’una
població diversa i al voltant del qual es basteix una identitat
comuna. Els valencians, però, malauradament massa sovint, tendim a
banalitzar-los, de vegades a convertir-los en pur folklore, o
simplement a no donar-los la importància que es mereixen. El
resultat final és força conegut, quan en una societat perilla
aquest pal de paller comença a trontollar la identitat, i d’això
els valencians en som uns experts.
Un
d’aquests trets, i que és remunta a l’etapa andalusina, és el
conegut Tribunal de les Aigües de la Vega de València. I sobre
aquest Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, així com
de la importància que té l’aigua i el regadiu en les hortes de
València, s’ha escrit molt i els nostres artistes, escriptors i
poetes n’han deixat constància al llarg dels segles. Així, el
geògraf i viatger andalusí Muhàmmad
al-Idrissí ja deia que “les
seues aigües eren usades en el reg dels camps dels jardins, dels
horts i les alqueries”. Jeroni
Münzer, un altre geògraf, a les acaballes
de l’Edat Mitjana escrivia “que tota esta
plana és regada amb l’aigua dels rius que vénen de les muntanyes,
conduïda per innombrables sèquies”. El
poeta francès Teòfil Gautier
ens descrigué, amb tota mena de detalls, com era la indumentària
dels llauradors de l’horta de València: “amb
llurs enormes patilles negres, sa cara cremada pel sol, sa mirada
fosca, llurs braços i cames de color de bronze que li dóna, per
cert, l’aire d’un beduí, sobretot si es desnuga el mocador del
cap i deixa al descobert el seu crani rapat i blavenc com una barba
acabada d’afaitar”. L’escriptor Blasco
Ibáñez, en la seua novel·la “La
barraca”, fa una descripció molt acurada
d’aquest Tribunal: “Anaven arribant,
solemnes, amb una majestuositat de llauradors rics, vestits de negre,
amb espardenyes blanques i mocador de seda sota de l’ample barret.
A cadascun el seguia un festeig de guardes de sèquia, de pidolaires
que abans de l’hora de la justícia buscaven influir l´ànim del
tribunal a favor seu”. Per al mestre Carles
Salvador “la sèquia
d’aigua/ roja de sol i de sang activa”
era com una “dida de l’horta”.
Vicent Andrés Estellés,
el poeta de Burjassot, en el “Mural del País
Valencià”, ens parla a bastament de
València i les seues hortes: “Molt
agradable i bella ets, València/els teus jardins amb anagrames
d’aigua[...]el regulat tribunal de les sèquies”.
Com hem vist en aquestes breus citacions, els llauradors d’aixada i
llegona, les sèquies, hortes i les aigües encabides i regulades per
aquest mil·lenari Tribunal, han estat font d’inspiració de
lletraferits de tota mena. I és que, com escrigué l’assagista
Joan Fuster en “Viatge
pel País Valencià”,
“cada dijous, en tocar migdia al rellotge del Miquelet, es reuneix
en la porta dels Apòstols, sota les figures ruïnoses, el Tribunal
de les Aigües, disposat a dirimir plets i denúncies”.
Ara,
la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València i el mateix
Tribunal de les Aigües s’han posat d’acord que calia una gran
exposició per donar a conèixer i posar al dia aquesta institució
tant nostra. I ha estat el pinzell de l’artista alcoià Antoni
Miró, com si fos l’arpó de llautó daurat
de dues pues que té l’agutzil encarregat de donar aigua i pujar
les comportes de les sèquies, qui ha obert el partidor de la seua
imaginació i, com l’aigua al solc que avança a poc a poc, ha
inundat el Museu de les Drassanes de València amb 81 peces sobre
aquest mil·lenari tribunal: personatges, detalls, escenes, sèquies,
alcavons, arcs, assuts, vàlvules de Rovella per donar o tancar
l’aigua, trestalladors, portells..... Miró ha donat llum i
modernitat a un tribunal rovellat i en blanc i negre, posant en valor
i emmarcant un dels trets d’identitat més antics dels valencians.
I ha estat uns anys treballant en aquesta exposició, llegint,
investigant i copsant el veritable esperit d’aquest Tribunal on es
fa, ens recorda l’artista, “una justícia
en directe, de forma ràpida, barata i, a més, efectiva, eficaç i
molt democràtica”. I és així, una
justícia mil·lenària que ens recorda aquelles contundents frases
del Testament de Jaume I:“Amar
i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i
vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts”.
Efectivament, aquesta màxima que “els grans
no oprimesquen els menuts” hi és present
en l’arrel d’aquest tribunal. Enrique
Aguilar, el síndic de la sèquia de Rascanya
que el presideix cada dijous, ens recorda que “en
el primer judici que va dirigir com a president va ser contra una
multinacional. Aquesta va comprar uns terrenys i va ocupar una sèquia
d’una comunitat de regants. Hi van haver uns problemes i l’empresa,
malgrat les pressions, comptar amb un fum
d’advocats i portar-ho fins i tot al Tribunal Suprem, va
ser jutjada i sancionada a fer una altra sèquia”.
Aquesta justícia ràpida, barata, efectiva on “no
hi ha secretaris, ni plomes, ni dies d’angoixa esperant la
sentència, ni guàrdies terrorífics, només paraules”
està molt lluny de l’actual que tenim cada dia a casa nostra. Una
justícia desprestigiada, lenta, burocràtica i molt poc democràtica.
El magistrat i portaveu de Jutges per a la Democràcia, Joaquim
Bosch Grau, ens avisa que “paga
la pena lluitar per una Justícia gratuïta i independent. [..]Si
anem cap a una Justícia de pagament i dependent d’altres poders,
ens trobarem en un Estat no democràtic constitucional”
.
Antoni Miró
és un pintor arrelat a la terra, i amb un ferm compromís amb la
nostra cultura i país. I aquest tarannà l’ha portat a transitar i
obrir-se camins en la pintura realista, incidint en la denúncia
social. I aquest compromís el veiem en totes i cadascuna de les
seues exposicions. Ara, amb aquesta magna exposició, amb aquestes
vuitanta-una mirades sobre el Tribunal de les Aigües, ens ha sorprès
una vegada més, i si ens hi fixem en cada mirada hi trobarem les
miroies d’art. Miró ha posat la seua mirada en els petits detalls
d’aquesta mil·lenària peça arqueològica que cal posar en valor
i vindicar, però no com una peça de museu a dintre d’una vitrina
o, com diria Lluís Guarner,
“no es tracta-fixeu-vos bé- de guardar com
“en conserva” albades i vestits de llauradora, o oferir
tarongetes i miquelets de Manises com souvenirs per demanar l’almoina
dels turistes estrangers, sinó d’afermar l’autenticitat nostra,
defensant-la de les cobejances, mantenint-la insubornable front a
tots els afalacs vinguen d’on vinguen.
Antoni Miró, amb la seua mirada crítica i incisiva, ha posat
frescor a un tribunal popular que al llarg dels segles ha anat creant
lleis i ordenances pel bon ús, és a dir allò que ha funcionat bé
al camp ha acabat convertint-se en una norma, que fa justícia ràpida
i gratuïta i, a més a més, en la llengua del poble. Una justícia,
com he dit més amunt, que contrasta amb l’actual: lenta,
burocràtica, desprestigiada, massa sovint corrupta i, ai llas!, que
ho fa exclusivament en castellà. Els catalanoparlants, en entrar en
un jutjat, hem de deixar la nostra llengua al penjador de l’entrada,
com si fos un abric, no fos cas que el senyor jutge ens recrimine . A
mi tot plegat em recorda aquella cançó de l’Ovidi Montllor,
“Garrotada en swing”
que deia: “Just a la fusta./Just al
garrot./Garrot, garrot, garrot...[...]Just a la justa/justícia
justa./Just a la fusta/que ens justifica./Pica, pica, pica./Mai no et
canses de picar”.
Vicent
Luna i Sirera
Platja
de Gandia, 14-09-2018
Crònica agraeix a l'autor que comparteixi les seves opinions amb els nostres lectors
Cap comentari: