Si de juny a mitjan octubre, i a les
Drassanes del Port de València, hem pogut gaudir de l’exposició
Suite Tribunal de
les Aigües, ara de
bell nou, i fins a finals de desembre, ho podem tornar fer amb una
altra del mateix pintor alcoià, instal·lada molt a prop d’aquesta,
a “La Base”
(Alinghi)
de la Marina de València. En aquesta darrera, Antoni
Miró, ens mostra
més de 250 obres que pertanyen a les sèries “Mani-festa”,
“Personatges”,
“Costeres i
ponts”, “Nuus
i nues”, “Suite
Havana”, “Suite
eròtica grega” i
“Burka-Políptic”.
Així com hi ha pintor que es passen
la vida pintant abstraccions, altres bodegons o paisatges, natures
mortes o fins i tot transformant la realitat per provocar emocions,
el pintor alcoià Antoni Miró pinta la realitat que veu al seu
voltant, amb l’objectiu de denunciar allò que no li agrada, i
provocar la reflexió en aquells que miren la seua obra. Al meu parer
la pintura de Miró es fonamenta, beu o s’alimenta, com diria
Vicent Andrés
Estellés, de
“quatre grans rius
[...]senyors de les collites, amants fervents de la sement oculta”.
Per una banda el riu de la
saviesa, el d’aquells personatges que al llarg de la seua vida han
deixat en el pintor un solatge, una petjada. I Miró no ha escollit
qualsevol, no. Només entrem a l’exposició ens els hi trobem en
una immensa paret, 24 personatges que ens miren: escriptors,
polítics, poetesses, ballarines, cantants, músics..... Personatges
diversos i fins i tot en algun aspecte contradictoris, però que, si
més no, hi ha un aspecte que els uneix: la dignitat, la gosadia
d’haver fet o dit coses que no agradaven a l’establishment
. Qui no recorda la polseguera que van alçar, per posar només algun
exemple, aquestes frases: “Dir-nos
"valencians", en definitiva, és la nostra manera de
dir-nos "catalans"
(Joan Fuster);
“El que s'assembla
més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”
(Josep Pla);
"Mi canto es un
canto libre que se quiere regalar, a quien le estrecha su mano a
quien quiera disparar"
(Victor Jara);
“Si els fills de
puta volessin no veuríem mai el sol”
(Quico Pi de la
Serra); “La
tradició és l'excusa de les ments mandroses que es resisteixen a
adaptar-se als canvis”
(Sigmund Freud);
“Avui comença el
procés d'independència del Principat. La resta dels Països
Catalans ens seguiran"
(Isabel-Clara Simó);
“El nostre
valencià, el català de tots”
(Enric Valor);
”Una gota de pura
valentía vale más que un océano cobarde”
(Miguel
Hernàndez);
“Tornarem a
sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”
(Lluís Companys);
“Soy yo el que
tiene que dar las gracias a vuestra revolución (cubana),
que sabéis que es la mía
(Antonio Gades);
“en la Constitució
de 1978 no hi existeixen ni el meu sexe ni la meva nació”
(Montserrat Roig);
“Catalunya ha
estat la nació més gran del món[...] va tenir el primer
Parlament[...] les
primeres Nacions Unides” (Pau
Casals)...
El segon riu que recorre l’obra de
Miró, sedimentada amb terra d’al·luvió, i que és la principal
font d’inspiració del pintor, són les desigualtat socials. La
lluita de l’ésser humà per guanyar la llibertat, per assolir els
drets fonamentals. I Miró, en aquest món global i globalitzat,
només ha d’estar amatent als mitjans de comunicació per
captar centenars d’imatges, d’arreu del món, que són el punt de
partida de part de la seu obra. En aquesta exposició de “La Base”
ho podem constatar en les sèries “Mani-festa” i
“Burka-Políptic”. Miró dedica
un bon grapat de quadres a mostrar-nos aquestes lluites socials en
manifestacions de tot tipus: les que reivindiquen la llibertat
d’expressió (“Prohibit
Pensar”); un
habitatge digne (“STOP
desnonaments”),
el dret de vaga (“El
derecho de huelga no se toca”);
per l’ensenyament públic (“No
a la enseñanza franquista. Dimisión Wert”),
les lluites de les dones per aconseguir els mateixos drets que homes
(“No a leyes
machistas i medievales”, “Burka-Políptic
”); contra la
corrupció dels polítics (“No
més Gürtel”);
la política d’austeritat de la Troica (“Troika
da desemprego”);
la pobresa (“Si
hay hambre, no hay hombre”),
la voracitat dels bancs que guanyen milions d’euros i són
rescatats amb diners públics (“Su
botín és mi crisis”).
En definitiva, Miró pinta, com ja hem dit adés, allò que no li
agrada però, a sobre i amb tot plegat en fa art. I ho pinta per
aquest esperit crític, inconformista, contestatari i rebel que
impregna el seu pensament i el seu tarannà.
Hi ha un tercer aspecte que està
molt present en l’obra del pintor, és “el
riu de les esperances [...] el que ha fundat dinasties de séquies”.
Miró no ha tingut pèls en la llengua en manifestar quins són els
trets que fonamenten la seua identitat: la llengua, el país, la
cultura, la nació, la ideologia política..., trets que sempre estan
presents en totes i cadascuna de les seues exposicions. Qui no
recorda la quantitat de quadres sobre la revolució cubana, la
coneguda escultura “25 d’Abril 1707” que està a Gandia i que
l’inefable Arturo
Torró obligà a
canviar d’ubicació, l’escultura d’Alcoi, “Faré vacances”,
al seu amic Ovidi
Montllor, i un fum
de quadres a escriptors i personatges que lluiten o han lluitat per
la nostra llengua, cultura i territori. En aquesta mostra també hi
està present aquest aspecte, si més no en tres quadres. En un, una
manifestant porta una samarreta amb un eslògan que resumeix la
política lingüística que portà el PP al llarg de vint anys: “Jo
també tinc el defecte de parlar valencià”.
Aquella Consellera, el nom del qual no vull recordar, passarà a la
història per disculpar-se públicament per “tindre
un defecte”,
parlar valencià. I per últim estan el quadre “Senyera”, els de
la policia emmanillant/apallissant manifestants i els relacionats amb
les manifestacions a Barcelona pel procés català. Tots plegats són
mostres més que suficients per copsar les preocupacions, la lluita i
les esperances del pintor alcoià.
Per últim, hi ha una temàtica que
flueix, com un rajador, en l’obra d’Antoni Miró, em referics al
cos humà i la bellesa de la seua nuesa. És el riu de la
“fecunditat[...]
del goig[...] el que va cantant entre canyars i sendes”.
En aquesta exposició, Miró hi dedica tota una sala a mostrar-nos
alguns quadres de les sèries “Nuus i nues” i “Suite Havana”,
on el cos nu de l’home i la dona són els protagonistes. A més a
més, fora de la sala d’exposicions i a la mateixa vora del port on
amarren els vaixells, Miró ens exposa a l’aire lliure unes quantes
escultures de la “Suite eròtica grega”. Escultures que han alçat
polseguera, per a uns són tota una provocació. És ben curiós que
encara hi haja gent que s’escandalitze per veure unes imatges de la
Grècia Clàssica, d’unes escultures de parelles fent l’amor. Són
el prototip d’una part de la nostra hipòcrita societat que
s’escandalitza per una imatge eròtica però que, per exemple,
permet o tanca els ulls a la prostitució, la pobresa, l’explotació,
la injustícia, les desigualtats, les guerres...Doncs sí, amb
aquestes escultures Antoni Miró vol provocar que la gent en parle,
reflexione, fins i tot que s’enfurisca, i que també senta
curiositat d’entrar a l’exposició per veure’n més.
Però aquests quatre rius que
dibuixen meandres i discorren per barrancs, gorges, congosts,
zones àrides i desèrtiques, però també per amples i fèrtils
valls, rius que “s’han
dessagnat al llarg del seu camí [...] esgarrant la crosta de la
terra [...] i en arribar al mar miren la terra amb ulls de gran
enyor”, han
nascut tots ells ben endins, en terra de muntanyes, entre la Mariola
i la Font Roja, escoltant la fabril música dels telers, vigilats de
reüll pel l’Ull del Moro. Alcoi, sí, heu ací la ciutat d’Antoni
Miró, la font natural, el brollador, el Molinar d’on naixen tots
quatre rius. I Alcoi, “el
meu poble Alcoi”
com diria el seu amic Ovidi, el pintor alcoià el té sempre present,
i allí on va en deixa petjades, com podem veure-les en l’apartat
“Costeres i ponts” d’aquesta exposició. Un bon grapat de
quadres que constaten que Alcoi és, efectivament, la ciutat dels
ponts.
Ras i curt, en l’exposició de “La
Base”, en la Marina de València, on aquests quatre rius vessen
“d’amor en
arribar al mar”,
hi trobareu una mostra àmplia i variada de l’obra del pintor
alcoià. Si la lectura dels assajos de Joan Fuster ens varen servir,
a més d’obrir-nos els ulls, com a autèntics desinfectants d’una
consciència somorta, l’obra d’Antoni Miró ens hi ajuda a
navegar pel món tant divers i complex de l’art, esperonant-nos i
aportant-os instruments per reflexionar i entendre millor el món on
vivim. L’obra d’Antoni Miró és agosarada, provocadora,
incòmoda, irreverent, descarada... com ho és, no ho oblidem!, la
realitat que ens envolta. En una ciutat com el Cap i Casal, governada
durant 24 anys per la botiflera Rita
Barberà, i que
perseguí amb mà de ferro la nostra cultura, aquesta exposició
d’Antoni Miró és necessària i oportuna, tot un autèntic
revulsiu per contribuir a obrir portes i finestres d’esperança:
“El teu nom València/ara
implorem la teu presència,/el teu lideratge/per refer un país amb
coratge,/desperta, obri el ulls/i recorda que si sembres culls” .
Vicent
Luna i Sirera
Alcoi, 21-10-2018
Crònica agraeix a l'autor que comparteixi les seves opinions amb els nostres lectors
Alcoi, 21-10-2018
Crònica agraeix a l'autor que comparteixi les seves opinions amb els nostres lectors
Cap comentari: