Estaven
condemnats a entendre’s. Finalment, hi ha hagut pacte. Cap novetat,
però. Era qüestió de temps, d’hores i hores de negociacions.
D’estira i arronsa sense descans. Tant els uns com els altres
estaven d’allò més interessats a pactar, oblidar lluites
antigues, malentesos sense sentit o, directament, jugar al joc del
teatre polític: mostrar públicament a la gent allò que es vol
ensenyar. Els tres municipis de més de 20.000 habitants del Camp de
Túria que necessitaven d’un pacte –Bétera, La Pobla de Vallbona
o Llíria- seran gestionats per coalicions de govern. Tots tres tenen
singularitats i característiques semblants, tot i que hi ha trets
que les diferencia. A la Pobla de Vallbona i Llíria continuaran les
mateixes coalicions de govern al capdavant, mentre que a Bétera hi
ha hagut un tomb –inesperat per uns, inexorable per altres- que
torna a donar l’alcaldia al Partit Popular. En este cas amb l’ajut
imprescindible de Mas Camarena que, en tan sols una legislatura, ha
passat de recolzar Compromís a marxar a l’altre costat de
l’espectre polític, el PP. En este cas es tracta de partits
nascuts al recer d’una urbanització que decideix el futur polític
d’un municipi, un fet molt habitual, d’altra banda, en certes
contrades. En altres municipis del Camp de Túria tampoc no hi ha
hagut novetats destacables. En Vilamarxant el PP i Ciutadans es
repartiran l’alcaldia al llarg de la legislatura després que en
l’anterior mandat el PSOE l’aconseguira gràcies als vots de
Ciutadans els regidors del qual en van ser expulsats. Cal remarcar
també el cas de Nàquera, on continuarà governant Damián Ibáñez,
amb una minoria escarransida, coalicions inexplicables incloses (PP
amb IVIN-Compromís) en la sessió d’investidura. Comptat i
debatut, a grans trets la nostra comarca no sofrirà canvis
importants més enllà de certes modificacions puntuals. Si els
socialistes van renunciar al marxisme en el famós congrés de
Suresnes en 1974, Compromís fa uns quants anys que va renunciar a
aspectes essencials del nacionalisme valencià: el fusterianisme va
ser engolit pel pragmatisme. Sols d’eixa forma es pot entendre la
puixança en les darreres eleccions. A la comarca nostra, els sous,
les prebendes o el simple exercici del poder uneixen molt a l’hora
de formar pactes.
Dins
d’eixe context, Llíria representa el municipi del Camp de Túria
on més ràpid es pot balafiar un suport electoral. En una
legislatura, el PSOE ha perdut fins a dos regidors –de 8 a 6-
mentre que el PP els recupera en passar de 6 fins a 9. Compromís,
amb una legislatura contradictòria, es manté en els mateixos
paràmetres des de fa anys. Fins i tot, ha perdut vora dos cents
vots. La situació política i electoral de Llíria hauria de ser
objecte d’una anàlisi sociològica a estudiar pels politòlegs i
experts en demoscòpia a fi de traure’n unes reflexions més
exhaustives i més precises. D’entrada, l’anunci de l’arribada
del centre de menors ha estat el moll de la qüestió que ha centrat
bona part de les raons que han manejat els electors de Llíria a
l’hora de decidir-ne l’orientació del vot. El PP s’ha
mantingut a l’aguait per aprofitar-se’n de qualsevol badall per
on guanyar vots a compte de predir tot un seguit de problemes i
conflictes abans d’obrir-lo. El PSOE ha mirat de defensar tots els
avantatges que se’n podrien derivar d’una instal·lació d’eixes
característiques. I, finalment, Compromís ha acabat per ficar la
cirereta al pastís amb un inesperat rebuig una setmana abans del dia
de les votacions, en plena campanya electoral. Una casualitat,
esclar!
Pel
que fa al procés de les negociacions entre PSOE i Compromís per
formar-ne govern s’ha seguit el guió previst en estos casos. El
PSOE sabia que sí o sí havia de pactar i cedir en tot allò que
Compromís demanara perquè un accés al poder del PP podria haver
suposat una manera dels populars de refer-se’n de la gestió que
durant els seus últims anys de mandat els van condemnar a l’oposició
en passar dels 11 regidors a sols 6. Compromís ha jugat fort tot
sabent que els socialistes acabarien cedint atesa la reducció de
regidors soferta i fins i tot ha aconseguit dos anys l’alcaldia, un
objectiu que fa mesos hauria estat per ells una autèntica
entelèquia. Un somni que fa mesos hauria estat inabastable però que
a mesura que s’acostava el dia de les votacions semblava que podria
ser-ne una realitat. En la capital edetana hi ha jugat un paper clau
dos fets. Per un costat, el centre de menors projectat al Prat ha
estat important a l’hora de decidir un vot o un altre per a molts
veïns, els partits més conservadors han forçat molt les coses per
atiar la por a l’arribada d’eixe projecte. Tots els dies les
xarxes socials bullien a destall amb alertes i aspectes negatius
sobre les conseqüències que se’n derivarien. Malauradament,
Compromís també ha jugat la carta de l’ambigüitat per evitar
ser-ne esquitxat. Tot i que la infraestructura naix de la conselleria
de Polítiques Inclusives que gestiona Mónica Oltra, també de
Compromís, s’han sabut mantindré al marge i, fins i tot, l’han
criticada en plena campanya electoral. L’altre factor a tindre en
compte és l’absència, a última hora, d’una candidatura de Vox,
que hauria fraccionat el vot en la dreta, és a dir, el PP no hauria
tret tants regidors. Hauran d’esperar quatre anys si abans no es
trenca el pacte, tot recordant les desavinences del darrer mandat.
Pel
que fa a Bétera, val a dir que Compromís ha millorat les seues
prestacions electorals –amb més vots però els mateixos escons-
tot i que, finalment, el PP governarà –amb menys vots i menys
regidors que fa quatre anys- gràcies al pacte amb Mas Camarena, un
partit nascut al recer de la urbanització i que ara té la clau de
la governabilitat. Em fa l’efecte que Compromís va menysprear la
força que tindria en un futur Mas Camarena i van acabar la
legislatura en minoria i ara hauran de treballar molt per recuperar
el terreny perdut al llarg de l’actual legislatura. El PP sabia que
estava obligat a pactar per sobreviure al preu que fóra per evitar
una davallada més accentuada que fa anys va començar a patir
després de fruir d’amples majories. Compromís perd una maragda a
la comarca mentre que el PP pot estar-ne content.
Finalment,
el cas de la Pobla de Vallbona ha refermat tot allò que en les
darreres eleccions de 2015 es va produir. Compromís s’enforteix
notablement, els socialistes continuen en crisi permanent que no
resolen perquè toquen poder mentre que Cupo perd representativitat i
Esquerra Unida desapareix fruit de la seua invisibilitat durant els
anys de govern conjunt. La dreta es fracciona més que mai: el PP
continua a la baixa, Ciudadanos es manté tímidament, Vox irromp al
plenari i Contigo obté un regidor. Precisament, este darrer partit,
Contigo, s’afegeix per sorpresa a l’equip de govern. Potser
busquen gestionar per guanyar representativitat mentre que Compromís
cerca eliminar un rival més a l’oposició. Una tanca ben marcada
deixa PP, CS i Vox a la banqueta de l’oposició.
Diputats
provincials.- Precisament, fa
escasses setmanes es va realitzar l’elecció dels diputats
provincials que pertoquen a esta comarca en funció dels habitants
totals: dos, un pel Partit Popular i l’altre per al PSOE. Cap
novetat, però. Ja vaig anunciar en esta mateixa tribuna que la tria
de les persones que ocuparien eixos càrrecs seria el resultat d’una
enfurismada lluita interna. Finalment, els dos diputats provincials
seran Ximo Puig (PP), alcalde de Benaguasil, i Ramiro Rivera (PSOE),
alcalde de Titaigües. Darreres d’eixa tria hi ha hagut dies
frenètics a l’interior dels partits polítics per escollir-los. Es
tracta de llocs molt llépols, amb molta projecció mediàtica i un
càrrec que hom sol utilitzar com a pas previ per aconseguir quotes
majors. En el cas del PSOE, la tria ha estat digital, directament des
de València s’ha decidit qui en seria el guanyador tot obviant el
suport que un candidat o un altre poguera tindre. De ben segur, això
obrirà escletxes dins de la comarca, entre totes les faccions.
Pel
que fa al PP, la tria ha estat més democràtica. Finalment, s’ha
imposat la veu dels càrrecs públics que havien donat el seu suport
a l’alcalde de Benaguasil més enllà de les predileccions de les
altes esferes del partit. El càrrec per a Segarra no és nou. Ja el
va ocupar fa unes legislatures i ara repeteix, un fet poc habitual
ateses les ànsies que els polítics tenen sempre per un càrrec amb
un bon sou i amb una projecció tan important. Vorem si la tria de
ambdós és fructífera o no.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu
en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat
com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa
normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica
Digital Comarcal
Cap comentari: