Les relacions de vassallatge entre
el poder polític i la societat civil haurien d’estar desterrades
des de la fi de l’Edat Mitjana. La realitat, però, sembla
contradir eixa idea
Havien
rebut tot un decàleg per acudir a un casament especial. No era una
avinentesa més a la vida, d’eixes que es reben de tant en tant
d’amics o familiars i ens envaeix una mandra indefugible per
acceptar-la. No tots els dies es casa l’hereu d’una casa reial
europea com la d’Espanya. La del príncep Felipe i Letízia. En
aquest cas, per tant, hi acudirien convidats de la reialesa, de la
noblesa, polítics, empresaris, famosos, gent de la faràndula i,
també, hi hauria plebeus, la gent del carrer. Una barreja tan
diversa -amb gent important de la qual en sents a parlar als mitjans
de comunicació i en certs cercles exclusius- imposava un caire
reverencial a un esdeveniment tan insigne. Entre les obligacions
intrínseques que havien de complir fil per randa tots els assistents
en destacava, sobre tota la resta, aquella que marcava i fixava amb
detall la part dedicada als vestits, la forma amb què havien
d’acudir-hi, sense la qual no hi podrien entrar. Ells, amb
l’anomenada “jaqué” i, elles, amb pamela. Per tant, es
tractava d’adobar un esdeveniment tan formal i cerimoniós ateses
les personalitats que hi hauria. A més, també se’ls informava
d’algunes lliçons pràctiques a tindre en compte i l’itinerari
que haurien de seguir per completar amb èxit tota la cerimònia,
l’arribada en un microbús i el recorregut que haurien de fer des
de la seua abaixada fins l’arribada al temple religiós. Després
hi hauria més normes a l’hora d’asseure a la catedral de
l’Almudena, a Madrid.
Un
dels moments més delicats i amb què més desassossec vivia el meu
amic la seua estada al casament el configurava la taula on s’asseuria
al dinar i, especialment, els acompanyants que hi hauria al seu
voltant. Tots els dies una persona del carrer no dina o sopa amb un
famós o amb una persona important que és protagonista principal a
la televisió o a qualsevol altre mitjà de comunicació. A més a
més de desconèixer qui serien els seus acompanyats i els de la seua
parella, tampoc no sabia de què en parlarien, ni amb quin ànim ho
faria atesa la diferència d’estatus social. L’atzar o qualsevol
altre aspecte a tindre en compte va voler que un dels seus
interlocutors de taula fóra un dels néts de Franco, del dictador.
D’eixos que fa poques setmanes han estat protagonistes a tots els
mitjans de comunicació arran del procés llarg i polèmic sobre
l’exhumació del cabdill.
En
aquella jornada solemne, un dia de les darreries del maig de 2004,
feia poques setmanes que s’havia produït la derrota dels governs
d’Aznar i l’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero al
capdavant de l’executiu. Un canvi dràstic d’un govern amb
majoria absoluta del PP a un altre del PSOE en minoria. La llei de
Memòria Històrica –aplicada ara- encara no s’havia aprovat. Ni
tan sols se n’havia anunciat. Nogensmenys, la sola presència d’un
descendent de Franco produïa un calfred en el meu amic fins el punt
de no saber per on començaria la conversa o, fins i tot, una
aproximació moderada que no produira estridències en la resta de
comensals. Parlar-ne del canvi de govern –d’un de dretes per un
altre d’esquerres- o de les conseqüències històriques del
dictador no eren temes massa adients. Després d’uns intents i
alguns ensurts, finalment, ho va encertar. El futbol seria un bon
tema per enraonar al voltant dels plats que –tot val a dir- eren
d’una vaixella també insigne. A més a més, del futbol hi havia
un altre aspecte d’afinitat personal. Tots dos compartien el mateix
equip de futbol i, per tant, els mateixos colors: el Reial Madrid.
Comptat i debatut, el meu amic ja podia respirar. Controlava un tema
i, a més, el compartia amb dolçaina i tabalet amb un dels
integrants més famosos de la taula. Si més no, era una forma de
tancar la sobretaula que, per cert, es va perllongar unes quantes
hores, fins l’hora dels combinats.
USOS
PARTIDISTES.- Les darreres
setmanes Compromís per Bétera ha posat la nafra en una de les
qüestions que, des de fa anys, afecta la gestió als ajuntaments, no
sols a la nostra comarca sinó a la pràctica totalitat dels
consistoris. L’ús que en fan els partits polítics del teixit
associatiu dels nostres pobles. No és res, però, inusual.
Malauradament. Si fem un repàs per alguns dels ajuntaments on
Compromís té responsabilitat de gestió al Camp de Túria podrem
observar que es compleix, fil per randa, tot allò que es denuncia
ara a Bétera. En el cas que ens ocupa, Compromís censura la
“parcialitat” i la “instrumentalització” de les
associacions, especialment pel que fa a la Junta Local Fallera arran
del canvi de la presidència, afegida a l’entrada d’altres
membres del Partit Popular en este organisme. El PP, per la seua
part, s’ha defensat tot al·ludint a la pluralitat que hi ha hagut
sempre en la Junta Local Fallera. Cap novetat a l’horitzó. Són
situacions que es repeteixen en molts municipis –al marge del color
polític- perquè els nostres governants sols volen al seu voltant
gent que valide les seues decisions, els puga aplaudir a totes hores
i en destaque les excel·lències. Les relacions de vassallatge entre
el poder polític i la societat civil haurien d’estar desterrades
des de la fi de l’Edat Mitjana. La realitat, però, sembla
contradir eixa idea. Triar presidents d’associacions, col·locar
afins en determinades contrades, controlar membres d’entitats,....hi
ha tot un ventall d’episodis que ocorren al nostre voltant i que
transcendeixen ben poc a l’opinió pública. No oblidem que tot
allò que no apareix als mitjans de comunicació no existeix. Eixa és
la trista realitat.
Controlar
les associacions i les entitats civils són una forma d’assegurar-ne
la l’èxit dels polítics a l’hora de continuar al seu seient
públic. Hauria d’haver-hi eines que n’asseguraren una
independència completa més enllà dels canvis polítics. Sols així
es podria mantindre una llibertat absoluta a la societat, allunyada
dels tentacles dels polítics i sense que els alcaldes o regidors
pogueren ficar-hi el nas. Nogensmenys, la tendència és,
malauradament, la contrària. Cada dia hi ha més intervencionisme i
control sobre les associacions. La nostra societat està absolutament
adormida en eixes qüestions. L’esperit crític en destaca per la
seua absència. El pitjor de tot és que la situació no acabarà mai
a la vida mentre hi haja una dependència entre els dos àmbits. Els
uns per continuar al poder i controlar la societat civil, els altres
a fi de portar a terme les seues funcions sense problemes
burocràtics.
Un
dels molls de la qüestió és la part monetària, un aspecte que
domina molts dels àmbits de la societat. Les subvencions que reben
les entitats i associacions als pobles són les culpables, en gran
mesura, que hi haja eixa relació de vassallatge entre poder polític
i societat civil. Les associacions volen continuar rebent les ajudes
–pagades amb els diners de tots, mai de les butxaques dels
polítics- i, per això, fan allò que cal a la seua activitat diària
tot estalviant-se cap menyspreu o molèstia als polítics. Tot
continuarà igual mentre que no es canvien eixes relacions
bilaterals.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Digital Comarcal
Cap comentari: