Havíem fruït d'un cap de setmana d'allò més complet a la Marina Alta. Ja saben, natura abundant a l'interior, platges inacabables per la costa, penya-segats impressionants al litoral i una gastronomia temptadora a l'hora d'omplir l'estómac. Ja ens en tornàvem a casa en cotxe quan, de sobte, vam acabar parlant i conversant de certes coses que ocorren al nostre voltant: la crisi econòmica, els casos de corrupció, les despeses sorprenents en certs àmbits de la vida o les retallades sofertes en educació, sanitat i serveis socials, és a dir, en els sectors essencials d'una casa. Tantes i tantes coses que el viatge se'ns va fer més curt del que és habitual.
La conversa va derivar en una mena de discussió sobre el que els nostres polítics, d'esquerres i de dretes, han fet a l'hora d'analitzar, proposar o gestionar la penosa situació actual. Especialment sucós va ser l'anàlisi que alguns en van fer sobre possibles diferències entre els partits d'esquerra i de dreta. Mentre escoltava allò que deien els meus companys de viatge vaig recordar que eixe mateix matí havia llegit en un diari valencià una entrevista amb l'alcalde d'Albalat, Joan Baptista Ferrando, socialista ell, al voltant de la pèrdua d'identitat del seu partit tot emfatitzant que la gent d'avui dia no discerneix allò que fa l'esquerra del que fa la dreta. Em va sobtar una cosa que jo he dit algunes voltes, tant en aquesta columna d'opinió com en altres àmbits: vore gent d'esquerres darrere d'una processó sense recordar que, precisament, una de les coses que l'esquerra propugna des de fa anys -de fet, així està recollit als textos constitucionals- és la separació de l'Estat i l'Església. Feia molt temps que no escoltava algun polític dient eixes coses, coherència amb les seues idees, més enllà de la ideologia de cadascú.
Una cosa semblant m'ocorre quan pense en la dreta que acudeix a les trobades d'escoles en valencià tot i que, històricament i sociològica, no hi creuen ni han impulsat polítiques efectives per a la seua promoció. Imaginen vostès que en un equip de bàsquet l'entrenador hi posa de pivot el més menut de tots. De segur, que els rebots els capturaran els pivots rivals, més alts i més robusts. A la política hauria d'ocórrer quelcom semblant: coherència no sols de paraula sinó, sobretot, de fets i d'acció. Calen fets en comptes de retòrica i paraules buides. El que hauria de ser un exercici de lògica esdevé un jeroglífic que ningú no entén. Els gestos són això, gestos per a l'opinió pública que, a la pràctica, no fan canviar les coses.
La coherència és, certament, una virtut que cotitza a l'alça però per la seua escassesa. L'haurien d'incloure, fins i tot, en l'IBEX-35, ja saben eixa entelèquia financera on hi ha els 35 valors més importants de les empreses espanyoles que cotitzen en la borsa. El que ocorre és que una cosa és demanar un esforç als treballadors -com el cas recent dels capitostos europeus que reclamen una retallada del 10% en els sous- i un altra de ben diferent aplicar-s'hi això a u mateix. Res de nou, però. Mentre jo reflexionava sobre eixa manca de coherència que hi ha a la vida -no únicament a la política- els meus interlocutors s'entestaven a denunciar repetidament les retallades que durant els últims anys hi ha hagut. Aquelles que va començar Zapatero -"d'amagatotis"- i que ara Rajoy ha acabat de rematar amb una calculada estratègia. Mai millor dit perquè la rematada ha estat mortal per a molta gent. Intenten retallar i escurçar les prestacions sense arribar a alguns límits on mai no afecten les grans fortunes, l'economia financera, l'especulació monetària o la corrupció política. De tant en tant fan algun cop d'efecte -retransmesos pels telediaris públics- per apaivagar el descontentament i a continuar la mateixa línia.
El setembre que ara encetem -final de l'estiu i començament de la tardor- serà una prova de foc ben didàctica per testimoniar això que comente. Arrere deixem les festetes populars, les paelles a l'aire lliure, les barbacoes de carn a la plaça del poble, les actuacions musicals, els sopars d'entrepà per a jubilats, per als joves, per a pensionistes i tot tipus de "saraos" amb què els nostres governants ens premien per haver estat uns bons alumnes al llarg del "curs". Sembla com si els nostres alcaldes i alcaldesses pagaren dels seus diners els finançament d'eixos espectacles sense oblidar que tot ix del mateix calaix: el dels contribuents. Una forma sibil•lina de mantindre la configuració social que més afavoreix els seus interessos. Supose que ara s'adonarà la gent d'eixos excessos festius que ens han alegrat les nits xafogoses de l'estiu i comença la quotidianitat. El pagament dels llibres i el material escolar, els uniformes, les matrícules, les mensualitats, les activitats extraescolars,.... tot un seguit de coses que ens recordaran quina n'és la realitat a la majoria de les famílies.
No sé jo fins a quin punt moltes d'eixes famílies que ara se'n queixaran de la manca d'ajut institucional han participat activament d'eixa "borratxera" d'actes amb què ens obsequien les administracions amb un acurat degoteig. De ben segur que ara se'n recordaran que amb la Fórmula 1, l'America's Cup, la visita del Papa, la benvinguda de les imatges eclesiàstiques o les paelletes no es poden pagar les despeses que hi ha al llarg de l'any. L'ampliació dels nostres ambulatoris, la millora de les carreteres, la potenciació dels serveis socials, la construcció de col•legis o la reducció dels impostos municipals sembla que són menys importants que els grans esdeveniments. La coherència està clar que s'ha de treballar cada dia, no es regala ni se sorteja. És innegociable!!
 |
| Miquel Ruiz Foto: Infoturia |
La conversa va derivar en una mena de discussió sobre el que els nostres polítics, d'esquerres i de dretes, han fet a l'hora d'analitzar, proposar o gestionar la penosa situació actual. Especialment sucós va ser l'anàlisi que alguns en van fer sobre possibles diferències entre els partits d'esquerra i de dreta. Mentre escoltava allò que deien els meus companys de viatge vaig recordar que eixe mateix matí havia llegit en un diari valencià una entrevista amb l'alcalde d'Albalat, Joan Baptista Ferrando, socialista ell, al voltant de la pèrdua d'identitat del seu partit tot emfatitzant que la gent d'avui dia no discerneix allò que fa l'esquerra del que fa la dreta. Em va sobtar una cosa que jo he dit algunes voltes, tant en aquesta columna d'opinió com en altres àmbits: vore gent d'esquerres darrere d'una processó sense recordar que, precisament, una de les coses que l'esquerra propugna des de fa anys -de fet, així està recollit als textos constitucionals- és la separació de l'Estat i l'Església. Feia molt temps que no escoltava algun polític dient eixes coses, coherència amb les seues idees, més enllà de la ideologia de cadascú.
Una cosa semblant m'ocorre quan pense en la dreta que acudeix a les trobades d'escoles en valencià tot i que, històricament i sociològica, no hi creuen ni han impulsat polítiques efectives per a la seua promoció. Imaginen vostès que en un equip de bàsquet l'entrenador hi posa de pivot el més menut de tots. De segur, que els rebots els capturaran els pivots rivals, més alts i més robusts. A la política hauria d'ocórrer quelcom semblant: coherència no sols de paraula sinó, sobretot, de fets i d'acció. Calen fets en comptes de retòrica i paraules buides. El que hauria de ser un exercici de lògica esdevé un jeroglífic que ningú no entén. Els gestos són això, gestos per a l'opinió pública que, a la pràctica, no fan canviar les coses.
La coherència és, certament, una virtut que cotitza a l'alça però per la seua escassesa. L'haurien d'incloure, fins i tot, en l'IBEX-35, ja saben eixa entelèquia financera on hi ha els 35 valors més importants de les empreses espanyoles que cotitzen en la borsa. El que ocorre és que una cosa és demanar un esforç als treballadors -com el cas recent dels capitostos europeus que reclamen una retallada del 10% en els sous- i un altra de ben diferent aplicar-s'hi això a u mateix. Res de nou, però. Mentre jo reflexionava sobre eixa manca de coherència que hi ha a la vida -no únicament a la política- els meus interlocutors s'entestaven a denunciar repetidament les retallades que durant els últims anys hi ha hagut. Aquelles que va començar Zapatero -"d'amagatotis"- i que ara Rajoy ha acabat de rematar amb una calculada estratègia. Mai millor dit perquè la rematada ha estat mortal per a molta gent. Intenten retallar i escurçar les prestacions sense arribar a alguns límits on mai no afecten les grans fortunes, l'economia financera, l'especulació monetària o la corrupció política. De tant en tant fan algun cop d'efecte -retransmesos pels telediaris públics- per apaivagar el descontentament i a continuar la mateixa línia.
El setembre que ara encetem -final de l'estiu i començament de la tardor- serà una prova de foc ben didàctica per testimoniar això que comente. Arrere deixem les festetes populars, les paelles a l'aire lliure, les barbacoes de carn a la plaça del poble, les actuacions musicals, els sopars d'entrepà per a jubilats, per als joves, per a pensionistes i tot tipus de "saraos" amb què els nostres governants ens premien per haver estat uns bons alumnes al llarg del "curs". Sembla com si els nostres alcaldes i alcaldesses pagaren dels seus diners els finançament d'eixos espectacles sense oblidar que tot ix del mateix calaix: el dels contribuents. Una forma sibil•lina de mantindre la configuració social que més afavoreix els seus interessos. Supose que ara s'adonarà la gent d'eixos excessos festius que ens han alegrat les nits xafogoses de l'estiu i comença la quotidianitat. El pagament dels llibres i el material escolar, els uniformes, les matrícules, les mensualitats, les activitats extraescolars,.... tot un seguit de coses que ens recordaran quina n'és la realitat a la majoria de les famílies.
No sé jo fins a quin punt moltes d'eixes famílies que ara se'n queixaran de la manca d'ajut institucional han participat activament d'eixa "borratxera" d'actes amb què ens obsequien les administracions amb un acurat degoteig. De ben segur que ara se'n recordaran que amb la Fórmula 1, l'America's Cup, la visita del Papa, la benvinguda de les imatges eclesiàstiques o les paelletes no es poden pagar les despeses que hi ha al llarg de l'any. L'ampliació dels nostres ambulatoris, la millora de les carreteres, la potenciació dels serveis socials, la construcció de col•legis o la reducció dels impostos municipals sembla que són menys importants que els grans esdeveniments. La coherència està clar que s'ha de treballar cada dia, no es regala ni se sorteja. És innegociable!!
*Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Si, senyor, la coherència ho és tot. Les persones, i més si són polítics, són el que la seua coherència mostra
ResponElimina